La Cubana va de casori

Tornen al Tívoli de Barcelona, al teatre dels seus amors. Allà han viscut moltes nits apoteòsiques, divertidíssims, memorables. Un encara esbossa un somriure amb el record d'aquella Estrellita Verdiales, nena prodigi del cine espanyol, que amb aquell vestit groc cosit amb margarides perdia el món de vista a Cegada de amor. Tornen al Tívoli, a partir del 2 de març, per fer-nos riure de nosaltres mateixos utilitzant la millor de les seves armes: la paròdia, a partir de situacions surrealistes i diàlegs afi lats. Són la gent de La Cubana, ens estalviarem les presentacions. L'obra es diu Campanades de boda i sí, aquesta vegada anem de boda vodevil.

Visitem la seu de la companyia unes setmanes abans de tenir el públic cara a cara. És una enorme nau de cinc plantes a Bellvitge (a l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès). Un edifi ci sencer consagrat a un art antic: el teatre. Tota la història de la companyia està ordenada i emmagatzemada aquí: Dels vicis capitals, Cómeme el coco, negro, Cegada de amor, Mamá, quiero ser famoso, Una noche de ópera... Parlar de temple de la comèdia no seria impertinent. No hi ha altars però sí diverses verges molt pies, alguna de mida portàtil i amb llumets incorporats. I també moltes fl ors de plàstic, després sabrem per què.

Són les 10 del matí d'un dia gèlid i els actors es maquillen i es vesteixen per a aquesta sessió de fotos. En alguns moments es desdoblen en els seus personatges i divaguen pels mons de la improvisació. El mestre de cerimònies és el director de la companyia, Jordi Millán, un dimoniet de mirada múrria, pur nervi, el cap suprem. Amb ell parlem dels fi ls amb què teixeix els seus espectacles. “Nosaltres fem un teatre artesanal i aquest edifi ci n'és el taller. Les nostres obres són com fer un vestit a mida: ara escurces, ara afegeixes, ara ajustes. O com fer un arbre de Nadal al qual vas afegint boles i boles fi ns que estigui ben carregadet, en pla cutrelux. Jo necessito temps, no puc estrenar cada temporada. És una manera de treballar diferent, ni millor ni pitjor. Des que tinc la idea fi ns que aixequem el teló passa una eternitat. Amb Campanades de boda ja fa cinc mesos que assagem”. Ho explica a la sala on treballen, un espai on han col·locat un fons blanc i el pastís de casament d'attrezzo que es veu a la foto que obre aquest reportatge.

“Si un s'hi fi xa, als espectacles de La Cubana sempre hem demostrat que darrere de la vida quotidiana sempre hi ha teatre. És marca de la casa. Va començar de forma inconscient, fa més de 30 anys, quan fèiem teatre d'afi cionat i aquest segell no l'hem volgut perdre. Encara que la companyia hagi evolucionat moltíssim, jo i els que estan amb mi des del principi creiem que morirà amb aquesta filosofia”. Recordem que noms com Santi Millán i José Corbacho van començar a La Cubana.

DESPRÉS DE LA BODA, ¿FUNERAL?

Ho deixem caure i es fa el silenci. “Desenganyem-nos, La Cubana no té gaire sentit ni gaire lloc en el panoramacultural català actual, on tot està pensat i traçat per a un teatre públic o per a un teatre petit, de fabriqueta, que pot estrenar tres muntatges cada temporada. Nosaltres no hem tingut subvencions, així que companyies històriques com la nostra ja no tenen gaire res a fer-hi”.

Sona a fi nal de cicle. Però Millán insisteix que, de funeral, res de res. “No farem mai un funeral. Sempre hem tingut clar que quan hàgim d'abaixar la persiana, ho farem, i ja està. De moment sabem que els temps no estan per llançar coets, però nosaltres amb aquest muntatge ens hem gastat tot el que teníem. L'aposta és seriosa. Poques companyies privades es llançarien a una cosa així, a una idea original i de gran format. Si funciona, bé, i si no, ja veurem”.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

VAN ARRIBANT ELS ACTORS per a la foto coral del pastís nupcial, caracteritzats com els seus personatges, amb tota la parafernàlia i alguna cosa més. Estan excitats. Es fan fotos entre ells amb el mòbil. Mont Plans ha portat la seva càmera digital i vol immortalitzar el moment, encara que deixa clar que el vestit li ve just. Com als casaments. “És un exemple d'aquell teatre quotidià del qual parlava -afegeix Jordi Millán-. És com un ritu ancestral i universal. Han passat els anys, han canviat els costums, ens hem modernitzat, i encara que ja no cal casar-se religiosament, quan fem un casament civil, usem el mateix guió. Jo he al·lucinat en alguns casaments gais als quals he anat convidat. Eren un calc d'una boda heterosexual”.

Els cubans parodien la gran paròdia que tots fem al casar-nos. Aquesta posada en escena on tothom coneix a la perfecció el paper que li toca interpretar. No esbombarem l'argument, però aquesta vegada l'enllaç connecta Barcelona i Bombai. Ja ho saben, no importa la raça, les creences religioses, els diners, l'afi liació política o el sexe dels contraents: tots acabem interpretant amb rigor escènic el nostre personatge. El públic també. Per cert, l'ornament fl oral en aquestes fotos és perquè la nena que se'ns casa, la Violeta, és filla d'una família barcelonina que ha aconseguit prosperar gràcies a la venda de fl ors les 24 hores.