José Manuel Caballero Bonald: «Tot poema té alguna cosa d'última voluntat»

És la memòria viva de la generació del mig segle. El seu supervivent, sempre amb el permís del seu col·lega Francisco Brines. Als 85 anys, José Manuel Caballero Bonald, natural de Jerez, novel·lista, narrador però per sobre de totes les coses poeta, culmina la seva trajectòria ambEntreguerras(Seix Barral), un únic poema de gairebé 3.000 versicles, sense rima ni metre fix, amb vocació de comiat. Una pedra negra sobre pedra blanca testamentària que indaga en la seva llarga i cabalosa vida.

-Sorprèn l'energia que transmet Entreguerras.

-També em sorprèn a mi. La poesia és un gènere juvenil perquè necessita apassionament, una força de la qual un ja va escàs.

-¿I en el seu cas, què va passar?

-Vaig sentir aquesta energia com una necessitat urgent. Cosa que em va alarmar perquè ho vaig percebre gairebé com una última voluntat.

-Va arribar l'hora de fer recompte.

-Sí, aquí hi ha els llibres escrits, els viatges, els afectes personals, els amics, que a poc a poc se m'anaven apilonant per acumulació i van formar aquest poema fluvial com un desbordament de la memòria, a la recerca de records residuals.

-Els seus últims llibres arrosseguen fama de testamentaris. ¿Accepta aquesta etiqueta?

-En certa manera, sí. Tot poema té una mica d'última voluntat. De fet, en aquest llibre s'encadenen seqüències de la meva pròpia existència, com això que diuen que et passa quan estàs a punt de morir, quan la vida et passa completa davant dels ulls.

-També hi ha el record dels amics que se n'han anat: Jaime Gil de Biedma, Alfonso Costafreda, Carlos Barral, Ángel González, José Ángel Valente, José Agustín Goytisolo...

-Ja en quedem pocs. Marsé, a Barcelona, com a novel·lista, o Brines com a poeta. Hi ha un fotografia, que si no ha fet la volta al món poc n'hi falta, que tots els que he esmentat ens vam fer a Cotlliure l'any 1959, en ocasió del 20 aniversari de la mort de Machado, i jo sóc actualment l'únic supervivent. És natural que això et provoqui una sensació d'alarma.

-Una sensació que es transmet molt intensament en el seu poema.

-És un sentiment d'acabament, que alguna cosa s'està acabant per sempre amb aquest últim vers, ambvidacom a paraula final que desprèn una llum fugaç.

-La idea de fugacitat sempre l'ha acompanyat. Vostè va titular la seva poesia completa Somos el tiempo que nos queda, una cosa que expressa serenitat i por.

-La por, a vegades arbitrària i sobtada, també travessa el llibre. Estic convençut que la poesia és un antídot contra la por i les penalitats de la vida.

-El 2005 li van donar el Nacional de Poesía per Manual de infractores, un elogi de la desobediència, avui en perfecta sintonia amb els indignats. ¿Ho assumeix?

-La gran literatura està feta per grans desobedients i aquesta des-obediència està perfectament integrada en la meva manera de ser. De manera que ara que últimament amb el món desequilibrat en l'àmbit econòmic i aquesta sensació que tot està governat per algú invisible jo m'he sentit molt a prop dels indignats, de tots aquests insubmisos que no admeten imposicions hipòcrites.

-¿Quins sentiments li desperta el PP al poder?

-Jo respecto tots els partits que per això sóc demòcrata i vell lluitador per la llibertat. El que passa al PP és que és un partit molt ampli on també estan integrades i infiltrades les velles forces de l'extrema dreta, tot el franquisme latent que reapareix de tant en tant.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

-¿És cert que es retira de l'escriptura?

-Ja no tornaré a escriure novel·les o memòries. Però amb la poesia no puc ser tan contundent. Si se'm creua un poema no el podré rebutjar. L'edat et torna més escèptic, per això, ara mateix, ni necessito escriure ni en tinc ganes.