15 formes d'entendre el Barça

Hi va haver un temps en què la intel·lectualitat excloïa algunes coses i els escriptors evitaven confessar en públic que els agradava el futbol. Hi ha honroses excepcions, Nabokov va jugar com a porter i Camus, que també va ser dramaturg, es va atrevir a dir que entre el teatre i el futbol preferia el segon. Ara les coses són diferents. Un escriptor com Jordi Puntí, per exemple, pot presumir sense ruboritzar-se que té a la seva biblioteca un apartat de 120 llibres dedicats a l'esport rei. Aquí també tindria un lloc d'honorQuan no perdíem mai.15 mirades sobre el Barça (Alfaguara), un llibre que sortirà a la venda en català castellà i el dia 30 i en què participa com a autor. És l'autor d'un dels 15 exercicis de nostàlgia, de mirada feliç llançada al passat, a què els ha emplaçat l'editor Antoni Munné. Puntí, explosiu fanàtic des de nen, i Pedro Zarraluki, aficionat d'última hora (només des de la temporada 2003-2004) de nervis molt més temperats, es reuneixen amb l'editor per contrastar impressions.

«Quan jo m'hi vaig aficionar -ex-

­plica Zarraluki- el Barça venia d'una sequera total de quatre o cinc anys de no guanyar res. A més el Màlaga li va fer cinc gols. Però el 2004 ens vam posar a remuntar i vam quedar segons per sota del València». El cas de Puntí ve de lluny: «Jo sóc culer adoptiu perquè al meu pare no li agradava el futbol i uns amics dels meus pares sense fills m'hi portaven». L'autor té una anècdota definitòria. La seva mare li va planxar el número de la samarreta al revés i el 9 es va convertir en un 6. En lloc de ser Cruyff va haver de ser Neeskens, que «per complexió» era més el seu tipus.

Els autors tenen Manuel Vázquez Montalbán i Gonzalo Suárez com a pares fundadors d'una nova manera d'entendre el futbol i es lamenten que el primer no arribés a disfrutar del Barça de Guardiola. Messi va començar a entrenar un any després de la mort de Manolo: «Quina llàstima, tant com hauria disfrutat», coincideixen.

«La intel·lectualització del discurs arriba amb el Cruyff entrenador -assegura Puntí-. És cert que no parlava bé el castellà però el seu estil de joc no era pedestre o vulgar i necessita un discurs més elaborat. I això els articulistes, Manolo sobretot, ho entenen bé». Munné intervé amb la idea que són pocs els clubs al món que tinguin tants escriptors participatius. Al cap i a la fi, un partit de futbol no deixa de ser una narració i en ocasions fins i tot una ficció. En tot cas és una història amb la seva èpica i les seves misèries. El problema és saber llegir bé la narració.

«En el meu conte -explica Zarraluki- el meu personatge elabora la teoria que un escriptor de contes pot llegir un partit de futbol amb molt més plaer».

Aquí radica el secret per a Puntí del gaudi que aporta la revisió d'un partit. És com la relectura de Guerra i pau o deMadame Bovary: «Veure per segona vegada un partit quan ja coneixes el resultat aporta un gaudi especial. Saps el segon exacte en què faran el gol i és fascinant, perquè mires el partit d'una altra forma. Et dius a tu mateix: 'aquest defensa no té ni idea que d'aquí 30 segons aquest tio el regatejarà per l'altre costat'. Ja no és tan important el què sinó el com. Com en els bons llibres».

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

Vila-Matas diu, parafrasejant Tolstoi, que tots els equips feliços s'assemblen i que els infeliços ho són cadascun a la seva manera. La infelicitat forma part de la història del Barça. De fet batega, a l'aguait, en el cor de la seva felicitat actual. «Quan era petit -recorda Puntí- escoltava (a la ràdio), més que veia, partits i en dos mesos vam passar del tot al no res. D'aquest any, síaAquest any, no. Això et crea una segona pell. Una tolerància més gran al fracàs. Crec que els nens que han crescut en la victòria quan arribin els mals temps no sabran com portar-ho». A aquest futur està dedicat el títol, «irònic, profètic i simpàtic», suggerit per Vila-Matas,

Els autors passen revista a les seves manies. ¿Sol o en companyia? Puntí prefereix el primer: «Si pogués veure el partit en una cambra cuirassada seria perfecte». A Zarraluki li agrada el bar però no es deixa portar, tot i que li sap greu, per l'entusiasme de la penya. «Em fan enveja els que es tornen bojos i li fan un petó a la teva nòvia. A mi em surt un tímid bé, gairebé sense moure'm de la cadira». A Puntí, a més de la cambra, faria falta posar-li una camisa de força: «Surto a la galeria i m'esgargamello». Després competeixen per l'entorn més exòtic en què han vist un partit del Barça. Guanya per golejada Puntí, que suma Tòquio, Copenhaguen i Tirana: «Vaig anar a Albània només quan em van assegurar que podria veure el partit».