«¿Indignat? No, perplex»

Si a la tele primés l'enginy, Antonio Gasset no hauria abandonat mai les pantalles. No obstant, l'ERO que va podar la veterania de RTVE el 2007 el va enviar a la prejubilació i, des d'aleshores, la ironia sarcàstica i elegant de la seva veu, que disfrutaven amb devoció els fidels seguidors deDías de cine,només la gaudeixen les poques persones que formen el seu cercle més íntim. Aquell dia hi va perdre la tele, hi van perdre els espectadors i hi va perdre ell. Desaparegut del mapa durant aquests quatre anys, el premi que li acaba de donar el cine espa­nyol ­ofereix la coartada perfecta per confirmar que conserva intacta la seva capacitat per a la sornegueria i una honestedat que li impedeix dissimular els seus flancs febles. No per dormir a les golfes les joies brillen menys.

-¿L'ha sorprès aquest premi?

-Sí, molt. A més a més, em van explicar que l'elecció va ser unànime. M'imagino que van estar d'acord per acabar abans la reunió i anar-se'n a casa seva. A algú se li devia acudir el meu nom i, per no discutir, el van acceptar tots. Tot i així, està molt bé.

-¿Què ha sentit al veure's una altra vegada sota els focus?

-Se m'han reactivat les ganes de tornar a fer alguna cosa, encara que després d'estar fora tant de temps em sento com un jugador quan surt d'una lesió. Hauria de provar-me abans, i això em fa una mica de por.

-¿On s'imagina?

-El que em ve més de gust és fer ràdio, un mitjà en què mai he treballat. Prefereixo això abans que sortir en imatge. No em veig fent les entradetes que feia davant de la càmera. D'aquí poc caminaré amb bastó i l'estampa podria resultar poc televisiva. M'agradaria col·laborar en la secció d'esports, comentar partits de futbol, que és una de les meves passions. Entre vostè i jo, a mi el futbol m'interessa mil vegades més que el cine.

-¿I ja ha rebut alguna oferta?

-Amb certs graus d'alcohol, alguna persona m'ha proposat alguna cosa en les últimes nits. Estic esperant que m'ho tornin a proposar en unes altres hores del dia, i en unes altres condicions.

-¿Què se n'ha fet de vostè aquests anys, des que va deixar la tele?

-He estat entre Madrid i Berlín, que és on viu la meva filla. Té 19 anys, així que he pogut compartir amb ella una època preciosa. Berlín és una ciutat fantàstica, que m'encanta, i a Madrid hi tinc el meu fill gran i uns quants bons amics. Quan era allà trobava a faltar Madrid. Quan tornava trobava a faltar Berlín. Jo sempre he sigut així de masoquista.

-¿A què es dedica? ¿Què fa quan sona el despertador?

-Encara que no ho sembli, jo sóc molt matiner. A Berlín em despertava per fer-li l'esmorzar a la meva filla. Aquesta ciutat té l'avantatge d'estar molt ben preparada per a la bici, així que he pogut fer unes llargues passejades en bicicleta. També faig abdominals diàriament. A casa, res d'anar al gimnàs. A Madrid conservo un grup d'amics, entre els quals hi ha Agustín Díaz Yanes i Javier Marías, amb els quals acostumo a fer un sopar gairebé cada setmana on m'ho passo molt bé. Segueixo sent un addicte a l'humor. Després del que és primer [el sexe], el que més m'agrada a la vida és riure. Bé, ara això fins i tot més que la primera cosa. Diguem que m'he dedicat a disfrutar de la vida, en la mesura que la vida es pot disfrutar.

-Acaba de fer 65 anys. Ja és un jubilat. En diuen l'edat daurada.

-L'únic positiu que li trobo és l'abonament de l'autobús. De la resta que diuen, res. La jubilació t'enfronta a una realitat: estàs més a prop del final que del principi. A mi m'afecta pensar-ho.

-¿Pensa en la mort? ¿I a quina conclusió arriba?

-Em mou a demanar un vodka martini.

-¿S'ha avorrit aquests anys?

-Jo no m'avorreixo mai. El que sí que m'ha anat dominant és una certa sensació de fastigueig. Jo acostumo a tenir tendències depressives, que combato amb els abdominals i la bicicleta. Em nego als ansiolítics i altres productes de farmàcia. El dia que la bici i els abdominals em fallin, hauré de replantejar-me la vida. Amb l'edat m'han augmentat els índexs de melancolia. És el meu colesterol particular. La melancolia és una malaltia mortal, que només desapareix quan mor el que la pateix. Has d'aprendre a viure-hi.

-¿Ha anat molt al cine?

-M'he aficionat a veure sèries de televisió. Sóc un fanàtic de Dos hombres y medio. Charlie Sheen em sembla un geni. He sentit que ha deixat la sèrie, així que jo també la deixaré. Sense ell em sembla inconcebible aquesta sèrie. Diria més: la vida em sembla inconcebible sense Charlie Sheen. També m'agradaMad men.Però el cine no l'he trepitjat.

-¿Per què?

-Un dels motius és que sóc tremendament tímid. No m'agrada que em reconeguin. Em fa pànic imaginar que vaig a un cine i a la sortida se m'acosta la gent a preguntar-me què m'ha semblat la pel·lícula. ¿I a vostè què li importa, senyor?

-Llavors deu viure amb alleujament ser ara menys popular.

-Sí, encara que, curiosament, em segueixo trobant gent que em diu: «M'encanta el seu programa, el veig cada nit». Em vénen ganes de respondre-li: «Vostè és un mentider, fa quatre anys que no surto a la tele». Detesto la fama. Però em va fer molta il·lusió que una amiga alemanya de la meva filla, que viu a Espanya, li truqués la setmana passada per dir-li que m'havia vist en un diari.

-A part de veure sèries, fer abdominals i anar en bici, ¿què més va fer?

-Aquests anys han coincidit amb l'època més excelsa del Barça, i això m'ha tingut molt entretingut. Vaig estar a la final de Roma, a la qual em va convidar Guardiola, i allà vaig viure un dels moments més emotius de la meva existència. Vaig plorar. El Barça m'ha ajudat a portar la jubilació. Fins i tot he arribat a fer coses de vell que repapieja.

-¿Com quines?

-Per exemple, posar-me la samarreta del Barça i sortir als carrers de Madrid. I se m'ha insultat, que era el que jo buscava.

-Vigili, a Madrid porten molt malament aquest tema.

-El porten fatal. Passen coses raríssimes. El propietari d'unpubque freqüento, que és amic meu, em va dir molt agressiu l'altre dia: «He sabut que ets del Barça, mai hauria pensat això de tu. Però no deus ser pas català, ¿oi?». Aquestes coses s'estan començant a donar molt a Madrid.

-¿A què creu que es deuen?

-No sé qui ho ha generat, però detecto unes crispacions estranyes. Per això estic desitjant que hi hagi eleccions, que guanyi d'una vegada el PP i que hi hagi un canvi, perquè noto Espanya malament. Els índexs d'agressivitat comencen a ser alarmants. Hi col·laboren tipus com Mourinho.

-¿Què li sembla aquesta figura?

-És una de les presències més nefastes que hi ha en el nostre territori patri. És un vanitós, un cregut, pateix una enorme prepotència i una gran vulgaritat. Ha fet molt de mal a l'ambient en general i potser el Madrid se'n penedirà algun dia. No entenc aquesta bogeria per gua-

nyar una Lliga i una Champions sigui com sigui, a puntades, a cops de puny, fins i tot al preu de convertir el Madrid en un equip vulgar. Vénen ganes de dir: «Que guanyi d'una vegada una Champions i ens puguem tranquil·litzar tots, per favor».

-¿Segueix l'actualitat? ¿Com veu el pati?

-Hi ha una cosa inqüestionable: el món ha canviat definitivament, i el que hi havia no tornarà mai. Jo reconec que me n'he aprofitat bastant. He viscut una època a Televisió Espanyola on estava permesa fins i tot la picaresca. Jo vaig fer coses, i les vaig veure fer, que avui serien d'expulsió immediata. Era un món basat en el malbaratament. Potser per allò ara ens trobem així, no ho sé.

-¿Se sent indignat?

-¿Indignat? No, perplex. Home, ja hi ha prou merder perquè jo també em posi a indignar-me. Aquí, o ens indignem tots, o ningú, però no només uns quants. Estic en desacord amb aquest grup, en part per edat, i també perquè en el fons jo no deixo de ser un petit burgès. Sóc un nen de casa bona de Madrid.

-¿Troba a faltar anar de festival en festival de cine?

-En tot el que vaig fer en la meva vida sempre hi va haver un alt índex de frivolitat. A mi el festival de Cannes m'interessava per Cannes, més que pel cine. Em passava el mateix a Venècia, o a Sant Sebastià, on cada any hi anava pensant, no en les pel·lícules, sinó en el turbot que solia prendre al restaurant El Cano de Getaria, sens dubte un dels moments culminants de la meva vida. Mai vaig entendre la felicitat dels meus companys de l'ofici quan arribava l'últim dia i podien tornar a casa. Devien tenir unes famílies felicíssimes.

Notícies relacionades

Busca el teu estil en set passos

El misteri i labogeria de Slipknot

-No era el seu cas.

-Mai he sigut de quedar-me molt a casa, sempre he sigut un gran malgastador dels diners, incapaç d'estalviar un euro. A Madrid tinc un apartament molt petit, on cabem un televisor, els meus llibres i jo. Jo m'hauria quedat als festivals més temps. Fixi's en el pla: ens pagaven per veure cine, escriure tonteries i viure durant uns dies en ciutats meravelloses. ¡I la gent se'n volia anar! Mai ho vaig entendre. Tot això sí que ho trobo a faltar, però tampoc vull enyorar-ho molt, perquè llavors em deprimeixo, i és pitjor. H