L'ÚLTIMA ENTREVISTA

Semprún: "He intentat que tot quedi enrevessat"

La biografia 'Lealtad i traición' va ser el tema de la conversa que EL PERIÓDICO va mantenir a finals del 2010 amb l'escriptor a casa seva a París

Jorge Semprún, a casa seva a París, el 23 de novembre del 2010.

Jorge Semprún, a casa seva a París, el 23 de novembre del 2010. / IVÁN GIMÉNEZ (TUSQUETS EDITORES)

3
Es llegeix en minuts
ELENA HEVIA / París

Jorge Semprún va rebre aquest diari al seu apartament deParísa finals de l'any passat i DOMINICAL va publicar l'entrevista sorgida d'aquella trobada el 5 de desembre. L'eix central d'aquella conversa va ser l'aparició del llibreLealtad y traición, unabiografia seva que va realitzar l'alemanya Franziska Augstein. Aquí recollim alguns passatges de la seva última entrevista ambEL PERIÓDICO.

--Si ens hem datenir al que explica el llibre Lealtad y traición

--Pot ser que jo sigui un misteri per a mi mateix. 

 

--René Char deia: «Les dones són amoroses, i els homes, solitaris». ¿Quin sentit té per a vostè? 

--És bastant abstracte. Hi ha gent que ha interpretat que sóc un paio profundament misogin a partir dels meus llibres i d'alguns dels meus guions cinematogràfics. En els meus llibres totes les dones prenen la iniciativa. Els personatges masculins, en canvi, són seduïts més que no pas seductors. 

 

--I a vegades són destruïts per elles. ¿Les ha percebut com una amenaça? 

--Si jo em sotmetés a psicoanàlisi, m'estirés en aquest divan i li expliqués coses, és possible que trobéssim l'origen personal d'aquesta idea. Però als llibres he intentat que tot quedi degudament enrevessat i ocult. Com ho està en mi. En un moment donat, puc acceptar la meva misogínia i al segon següent dir que no hi ha res de misogínia en la meva vida quotidiana. Res.

--¿Creu que aquesta biografia hauria sigut diferent si l'hagués escrit un home? 

--Sí,perquè el seu enfocament hauria sigut sobretot polític. El problema fonamental per a un home hauria sigut indagar i comprendre per què la vida d'aquest home que sóc jo té un nucli dur amb 20 anys d'esforç per ser comunista i 20 anys d'esforç per deixar de ser-ho. No ha sigut com abandonar una jaqueta vella que ja no serveix, sinó la reconstrucció d'un personatge. És tan difícil desconstruir-se com construir-se. La política ha tingut per a mi una importància capital; no la política de saló, sinó la real. 

 

--¿M'explica el secret de com va aconseguir mantenir-se en la lluita clandestina durant nou anys? 

--El franquisme tenia una policia molt eficaç dins de certs límits. El principal enemic del franquisme era el Partit Comunista clandestí. Però he de dir-li que jo ho vaig fer molt bé. Cuidava els petits detalls i aconseguia passar desapercebut. Per a mi era fàcil ocultar-me entre la gent de Madrid. 

 

--Però vostè era una persona molt atractiva i la gent atractiva es fa notar. 

--Això em recorda un moment molt divertit en què vaig veure Carrillo reaccionar d'una manera insòlita. Va ser en una reunió en un país de l'Est i la Pasionaria plantejava que s'havia d'examinar la seguretat de Federico Sánchez, el meu nom de guerra. Jo feia molts anys que treballava clandestinament a Madrid i la Pasionaria va dir: «Perquè, és clar, el Federico té aquella silueta tan espanyola però inconfusible». I a Carrillo per poc li cau el que tenia a la mà. Devia pensar que tenia una debilitat per mi, encara que la pobra ja estigués vellíssima per tenir aventures. 

 

--¿Creu que en aquells moments de clandestinitat es va gestar l'escriptor? 

--És possible. Encara que mai m'he posat una perruca com Carrillo. Li vull explicar una anècdota molt divertida. Em va passar quan ja era ministre de Cultura, en una recepció en una ambaixada. Em van presentar el comissari Ballesteros, que va ser l'últim cap de la brigada politicosocial de Franco i que havia aconseguit reciclar-se amb Suárez i els socialistes com a assessor de la lluita contra ETA. Em va mirar i em va dir: «El ministre és algú que hem seguit molt, o més ben dit, que hem intentat seguir molt». Jo li vaig contestar: «Comissari, és el millor elogi que se'm pot fer», i el vaig acomiadar de forma contundent. No m'anava a posar a conversar amb el comissari Ballesteros. 

 

Notícies relacionades

--¿Es penedeix d'alguna cosa? 

--Podria haver-me penedit de la meva militància comunista perquè em va fer perdre molt de temps, però, per un altre costat, no va ser temps en va, perquè té la seva significació en la meva pròpia vida.