VISITA D'UNA FIGURA DEL 'CANTE JONDO'

Estils antagònics

José Menese trenca una llarga absència a Barcelona

El 'cantaor' actuarà en el 7è Encuentro Flamenco, que tancarà demà La Tobala

El ’cantaor’ José Menese, en una imatge del 2003.

El ’cantaor’ José Menese, en una imatge del 2003. / EFE / ISRAEL SANCHEZ

2
Es llegeix en minuts
LUIS TROQUEL
BARCELONA

Pel que fa a flamenc, el mes de maig és sempre temporada alta a Barcelona. El primer dels festivals, Encuentro Flamenco, acaba aquest cap de setmana a l'Espai Cultural de Caja Madrid la seva setena edició amb dos cantaores d'altura. Tots dos són sevillans, però pel que fa a la resta, res a veure. De generacions diferents i escoles oposades. José Menese i La Tobala encarnen dues maneres d'entendre l'art jondo gairebé antagòniques: l'ortodox andalusista i el mes de festa gitana.

Demà tancarà Juana Riba Salazar, La Tobala, acompanyada a la guitarra (com és habitual) pel seu marit, el també productor Pedro Sierra. Va néixer el 1969, en una família dedicada a la ramaderia (Los Tobalos) i la podem veure als escenaris des de petita. Després de saltar dels tablaos a les gires internacionals juntament amb bailaores de categoria, va tenir als 90 una intensa activitat discogràfica. Amb tangos de tornada i gitaníssimes bulerías per bandera. Recentment, ha gravat molt menys. L'últim, el 2007, Lenguaje puro, amb què va demostrar que se'n surt molt bé en palos erudits.

Encara fa més temps que José Menese no publica un disc. Des del 2005. I no actuava a Barcelona des d'encara abans. Afirma que si s'hagués deixat temptar per la fusió ho tindria més fàcil, però això seria demanar-li la lluna en un cove. Aquest hereu de l'art d'Antonio Mairena continua defensant la més estricta ortodòxia jonda amb immensa envergadura vocal.

Notícies relacionades

Ja té 68 anys i és un controvertit mite gairebé des que va començar. Amb només 25 el seu nom apareixia a l'enciclopèdia Larousse, i a la localitat sevillana de la qual és originari, La Puebla de Cazalla, ja es va crear llavors un festival en honor seu. José Meneses Scott (que és el seu nom real) va deixar la sabateria del pare i va marxar el 1962 a buscar fortuna a Madrid en una moto que conduïa Chumy Chúmez. Cantant lletres del pintor i poeta Moreno Galván es va ficar a la butxaca la intel·lectualitat progre. Fins i tot Alberti va glossar el seu cante en un poema des de l'exili.

El flamenc considerat llavors apolític (i de vegades associat al règim) es va tenyir de roig en la seva veu i en la de dos cantaores paios més: Enrique Morente i Manuel Gerena. Tot i que se situaria a insalvable distància de l'experimental credo morentià i s'enfrontaria per diferències personals al seu paisà Gerena, a qui va arribar a qualificar de «mal bicho». I és que Menese no s'ha mossegat mai la llengua. Etern afiliat al Partit Comunista i franctirador verbal on n'hi hagi. Idolatrat i criticat, fins i tot una mica oblidat, però del tot imprescindible.