Joan Busquets: «Sense Cerdà, Barcelona seria provinciana»

-En poc temps ha rebut dos premis culturals. ¿Això vol dir que l'urbanisme és cultura?

-Doncs sí. El més important és justament que reconeixen que l'urbanisme és cultura. I que l'arquitectura compromesa amb la ciutat té una dimensió cultural. Moltes vegades s'ha vestit l'urbanisme com un sistema burocràtic i tècnic, com si es tractés només de decidir només on hi ha d'haver una zona verda; quan l'important és pensar com serà, com arribarà a fer-se realitat i si es farà servir. Aquest component social i estètic forma la dimensió cultural de l'urbanisme.

-L'urbanisme sovint passa desapercebut. Només s'acostumen a conèixer els autors dels edificis que són icònics.

-L'urbanisme és més important que no pas els edificis singulars. Encara que respecto i aprecio la bona arquitectura, el medi ambient que utilitzem cada dia no és l'edifici singular, és el que anomenem ciutat, el lloc on es barregen espais i persones, i que toca a tothom. La majoria de la població no pot viure sense un medi urbanitzat, per tant la qualitat de la urbanització compacta és molt important. A tothom li agrada Gaudí, però si els seus edificis estiguessin enmig d'espais horribles potser no ens agradaria tant. El que és important és que són a l'Eixample de Cerdà, que és el que fa a Barcelona tan extraordinària. Sense Cerdà, Barcelona seria una ciutat provinciana.

-¿Quin va ser el gran mèrit de Cerdà?

-Va donar l'escala adequada a la ciutat, va fixar unes regles de joc molt precises i a la vegada deixaven molta obertura. La història de Barcelona sempre ha estat basada en una reinterpretació del Pla Cerdà. Per exemple, no va prestar cap atenció al front marítim perquè al segle XIX tots els mals venien del mar: els pirates, les febres... ¿Què hem fet nosaltres? Afegir una façana al Pla Cerdà. És un projecte que té la genialitat de permetre que hi afegeixis coses i que casin bé.

-¿I com veu ara Barcelona?

-Molt bé. Està apreciada a tot arreu com una de les ciutats que ha fet més per transformar-se. El seu espai públic és admirable. El que s'ha de fer, que ja s'ha començat, és treballar en els espais intermedis, els que són públics i privats, com els patis d'illa de cases. S'ha dit que les ciutats tradicionals com la nostra no tenen futur. No és veritat. Tot el procés portat a terme durant els últims 20, 30 anys a Europa demostra que la ciutat tradicional pot canviar i que la gent s'hi sent a gust.

-Ja. Però hi ha un moment que no poden créixer més.

-Barcelona no és el terme municipal, és enorme. La ciutat d'avui, amb els sistemes de comunicació actuals, és oberta. Amb el temps i l'AVE un viurà a Girona i estarà en 20 minuts a Barcelona.

-¿Això és sostenible?

-Absolutament. El tema és quin ús fem de les noves infraestructures. Si les utilitzem per fer més suburbis, malament. Però si donen oportunitats a les economies de Girona o de Tarragona és positiu. El perill és que embrutem tot el territori. Es tracta de donar potencialitat a les relacions, no de fer una ciutat lineal fins a Perpinyà.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

-I, com a arquitecte, ¿què opina de l'especulació?

-No vull ser ingenu, sé que les coses passen pel valor del sòl però hi ha formes d'acotar-lo. Potser hem d'aprendre dels xinesos o d'Amsterdam, on el 80% de la vivenda és pública. Quan Amsterdam ho va decidir, l'any 1910, era la ciutat amb més especulació d'Europa. Hi ha certs moments en què la societat, i això és el que m'agradaria que aquesta crisi ens portés, necessita fer un debat.