Love of Lesbian tanca una apoteòsica gira amb tres plens a Razzmatazz

Quan van començar, fa 14 anys, podien «recórrer 600 quilòmetres i actuar davant de dues persones», recorda Santi Balmes, cantant i líder del grup del moment. Ara, la banda barcelonina Love of Lesbian s'enfronta a un apoteòsic final de gira: tres Razzmatazz seguits, des d'avui i fins dissabte. Cap grup espanyol ho havia aconseguit des d'El Último de la Fila. Les entrades de la primera data es van esgotar en un dia; les de la segona, en quatre, i les de la tercera, en una setmana i mitja.

Més dades. Han estat 150 concerts durant dos anys per tot Espanya. A Madrid van rebentar durant quatre nits la sala Joy Eslava. I compten amb més de dos milions d'entrades a Myspace, 73.000 fans a Facebook i 13.000 a Twitter. ¿Com s'assimila una cosa així? «Primer intentes entendre el que passa -respon Balmes-.

Saber que generes tantes demandes en tants sentits. I després comproves que ets un grup pròxim i imaginatiu. No plantegem un bolo com un fet merament musical. A més d'un bon concert, oferim una experiència que et fa sortir canviat, encara que sigui indignat. Perquè entenem que l'escenari pot ser tant la part de dalt com la de baix».

I ho diu amb coneixement de causa: Balmes encara s'està recuperant del mastegot que es va clavar a Valladolid quan va saltar sobre el públic al cantarAlgunas plantas(que sempre propicia el moment màxim de comunió amb els feligresos). Però la gent es va apartar i va acabar la nit a urgències. «El cop va ser monumental».

Més explicacions per entendre el fenomenlesbian: «Suposo que les lletres de l'últim disc,1999, amb històries tan comunes, fan que la gent s'hi senti molt identificada». Tant, que hi ha qui els ha vist «unes nou vegades: un índex de repetició que no deixa de sorprendre». Però és que la banda juga precisament a això, a sorprendre: baixen a ballar entre els seus fans, es disfressen... o fins i tot es despullen, com va fer el baixista, Joan Ramon Planell, fa dues setmanes. «És que és molt exhibicionista. Ho fa amb molt de plaer. No és una cosa estudiada. En realitat, l'hem salvat d'estar pels parcs amb gavardina», diu entre rialles.

Notícies relacionades

Ni un sol cop de sort

El Teatre del Raval reneix amb ‘Federico García’ després d’una reforma integral «tècnica i estètica»

DEBUT A LONDRES / El sentit de l'humor sempre ha estat important a la banda. A la peçaMiau, Balmes diu: «Destino, ¿hacia dónde me vas a llevar?/ Quién sabe si a Londres, quizás Benidorm,/ puede que atraque dos bancos, mi nueva afición...» Bé, doncs jugades del destí, el 26 de març debutaran a Londres, a la sala Scala. ¿I cantaran en anglès, com en els seus orígens més indies? «Potser una cançó, però allà hi serà tota la colònia espanyola».

I en el seu repertori tampoc hi falten unes dosis d'enginy extrem («con hilo dental pienso hacerte la circuncisión», cantava aVillancico para mi cuñado Fernando). «No em crec els discos absolutament dramàtics. Em semblen unidimensionals. Nosaltres som moltes persones i enfocaments a la vegada. I em molesta que l'humor no estigui valorat en la música. S'ha de trobar aquest punt de sal sense passar-se. Aquesta fórmula que ningú havia aplicat: en un mateix disc passar del drama absolut a la comèdia bufa. Però no ho aconsello: és arriscat».