Últim sopar de Santi Santamaria

Va morir al peu del canó, en un dels seus restaurants, el de Singapur, on el seu prestigi com a cuiner li havia permès obrir un nou local. Així va morir Santi Santamaria, un dels millors xefs espanyols de la història; així es van apagar, de sobte, les set estrelles Michelin que il·luminaven la seva jaqueta curta. El cuiner català, de 53 anys, polèmic, genial, temperamental, ingovernable, tot just va tenir temps per dir que se sentia indisposat abans de caure a terra. Eren les 20.30 hores (13.30 a Espanya). Havia viatjat al país asiàtic per visitar el restaurant Santi, que dirigeix la seva filla Regina al complex Marina Bay Sands. L'ambaixada d'Espanya està gestionant la repatriació del cadàver, l'autòpsia del qual es farà avui. Tot apunta a un atac de cor.

La seva desaparició va provocar una onada de sincer reconeixement entre els col·legues, molts dels quals havien criticat el seu comportament en els últims anys, quan va insinuar que en l'alta cuina s'usaven productes nocius per a la salut.

«Em va dir: 'M'està agafant una baixada', i va caure a terra». El crític gastronòmic de l'agència Efe, Cristino Álvarez, estava amb Santamaria quan el cuiner va tenir l'atac que li va costar la vida. Álvarez forma part d'un grup de 350 periodistes que aquests dies visiten a Singapur els restaurants de set prestigiosos xefs, entre els quals hi havia el del cuiner català. Quan tots menjaven a la cuina, Santamaria el va convidar a veure el menjador. Va ser llavors quan va caure. Diverses persones van intentar reanimar-lo sense èxit; encara respirava quan se'l va emportar l'ambulància, però va morir poc després. El xef, que havia estat avi fa una setmana, havia arribat fa uns dies a Singapur.

AUTODIDACTE // El currículum d'aquest autodidacte dels fogons, fill d'agricultors nascut a Sant Celoni el 1957, és impressionant. Va ser el primer cuiner català triestrellat pel seu primer restaurant, Can Fabes, que va obrir el 1981. Va aconseguir la primera estrella el 1988, la segona el 1990 i la tercera, el 1994, una fita que van assolir anys més tard Ferran Adrià (1997), Carme Ruscalleda (2005) i els germans Joan, Josep i Jordi Roca (2009). Va acumular quatre distincions més de la guia vermella: dues pel Santceloni (Madrid), una per l'Evo (dalt de l'Hotel Hesperia Tower de l'Hospitalet des del 2006) i una altra pel Tierra (inaugurat el 2007 al Valdepalacios Hotel Gourmand de Toledo). A més, comptava amb el citat Santi a Singapur, l'Ossiano (a Dubai, que va obrir el 2008), La Manzana (Madrid) i Bouquet (l'Hospitalet). Un petit imperi gastronòmic que volia ampliar amb un nou local a l'estranger. El 2009 va aconseguir el Premio Nacional de Gastronomía.

Una prova de la seva dimensió internacional va ser Twitter, on a mitja tarda ahir s'havia convertit en el tema més comentat a Espanya i figurava entre el top 5 mundial.

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

El seu vessant com a divulgador gastronòmic a través de llibres com El món culinari de Santi Santamaria. El gust de la diversitat (amb aquest va iniciar aquesta faceta el 1999), La cuina és bella i El restaurant també li va donar fama encara que, en els últims temps, es va veure enmig d'una fenomenal polèmica, sobretot arran de la publicació del seu últim llibre, La cuina al nu, en el qual acusava els xefs de «pretensiosos» que se sotmetien a l'«espectacle mediàtic», de «donar menjar als seus clients plats que ni ells mateixos prendrien» i -potser el pitjor- d'usar productes químics com la metilcel·lulosa que podrien posar en risc la salut pública.

DILUVI DE CRÍTIQUES // El diluvi de crítiques que li va caure a sobre va ser bíblic. «Hipòcrita» va ser una de les paraules més suaus que li van dedicar. De fet, aquest diari va publicar en portada que ell també usava additius industrials: en la recepta del Milfulls de safrà usava glicerina i Procrema, un còctel d'additius. Però no va demanar disculpes. «En el cas dels gelats, he usat estabilitzants, és cert. I els pocs que utilitzo els estic deixant». Ahir, en el seu adéu, tots els seus col·legues van aplaudir el seu llegat com a xef, que és el que més es recordarà d'ell.