Mari Jungstedt: «La violència és quotidiana»

«Sóc una espanyola en cos suec. Parlo massa alt, el meu riure és famós, moc massa les mans per ser sueca... ¡i aquí la gent és com jo! Mai sóc tan feliç com quan vinc a Espanya. Tinc plans per mudar-m'hi la meitat de l'any ara que els meus fills són grans. M'agrada el sol ¡i no entenc com vaig néixer en un dels països més freds i foscos!». Mari Jungstedt no menteix: gesticula, és de riallada sonora i generosa i s'expressa en un gairebé perfecte castellà, après fa 25 anys quan era guia turística, al parlar deL'art de l'assassí(Columna / Maeva).

-Mostra un tèrbol món de l'art.

-Tenia al cap la imatge d'El dandi moribund, un quadro de Nils Dardel molt famós a Suècia i amb moltes interpretacions. Però, ¿com relacionar-lo amb Gotland? Vaig investigar i vaig descobrir que Dardel va dissenyar un jardí a l'illa perquè tenia una relació amb el fill de la casa. Era homosexual. Quan vaig visitar el lloc, la mestressa em va mostrar l'habitació on Dardel va pintar el quadro el 1918. ¡Quasi em desmaio!

-Tracta sobre sortir de l'armari.

-Dardel estava casat i no va viure obertament la seva homosexualitat. En canvi, el seu amant Rolf de Maré, un famós col·leccionista d'art, sí, i això al començament del segle XX. Però és increïble que encara el 2011 hi hagi gent que no pugui sortir de l'armari per por de ser discriminada.

-¿Va investigar en un prostíbul gai?

-Vaig aconseguir que el cap d'un club d'Estocolm em deixés entrar al seu local. Primer només me'l va ensenyar a l'ordinador, però després de parlar mitja hora em va dir 'vine' i vam creuar la porta 'boys only'. «Ets la primera dona que hi entra», em va dir. Em vaig sentir molt honrada i vaig estar molt callada i vaig ser discreta per no molestar. Ha, ha, ha.

-En alguns altres llibres parlava de l'assetjament escolar que va patir i del seu pare alcohòlic. ¿Què hi ha, en aquest, de vostè?

-Uff. Una cosa molt terrible de què no he parlat mai a la premsa abans per protegir la meva mare, que té Alzheimer. Al pròleg vaig traslladar al personatge com em vaig sentir jo quan la imatge que tenia d'ella es va trencar en dos segons. De petita, el meu pare alcohòlic era l'horrible i ella la bona; deia que va renunciar a treballar a la televisió per criar tres fills gairebé sola. Però en realitat era molt egoista, centrada en si mateixa i et feia sentir culpable.

-Va fer de reportera de TV. ¿Ve d'aquí el periodista Johan Berg?

-Sí. Ell em permet mostrar els dilemes ètics amb què em vaig trobar, com el tractament informatiu de les víctimes de crims.

-¿Tant han virat els mitjans suecs cap al sensacionalisme i el groguisme com planteja el llibre?

-Aquests últims 10 o 15 anys ha canviat molt. Ara tot és més agressiu, surten fotos de les víctimes, entrevistes amb les famílies... És molt greu, gens bo, i els periodistes hi tenim una gran responsabilitat perquè la gent que entrevistem encara està en xoc i no veu les conseqüències de sortir als mitjans.

-Denuncia l'augment de violència.

-Els suecs hem viscut en una societat del benestar, molt tranquils, amb pocs crims, però això ha canviat. La violència es veu com una cosa quotidiana i això és perillós.

Notícies relacionades

Andreu Martín amaneix el premi Carvalho amb la seva sornegueria

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

-¿Què té la novel·la negra sueca?

-Té una cosa especial: la crítica de la societat. Molts autors volen anar més enllà del crim i explicar més coses. I també és nou l'ambient en què transcorre, llocs aïllats, petits pobles i illes com Gotland, amb una atmosfera especial.