El Larsson més amarg

«No m'oblidis, però continua vivint». Són paraules d'una carta que un jove Stieg Larsson va escriure el 1977 quan era a l'Àfrica i es pensava que s'havia de morir. Anaven destinades a Eva Gabrielsson, avui la seva viuda, amb qui va viure 32 anys tot i que no van arribar a casar-se. I és el consell que sembla haver seguit Gabrielsson, a qui anava destinada la missiva, segons es desprèn del seu llibreMillenium. Stieg et moi, del qual ahir aquest diari va avançar diversos detalls i que estava previst que es publiqués a França el 5 de gener passat.

No obstant, avui dia el llibre encara és introbable a les llibreries parisenques, segons informaElianne Ros, i després de diversos dies evitant precisar la data, l'editorial Actes Sud, la mateixa que assumeix l'edició deMillennium, anuncia a la seva web que n'ajorna la publicació fins al dia 19.

El llibre, que Gabrielsson firma amb la periodista Marie-Françoise Colombani, i que arribarà a Espanya el 5 d'abril (Columna / Destino), està escrit en primera persona. La viuda hi recorda el seu company -«l'home tendre, entusiasta, divertit, compromès, generós... El periodista, el feminista, el militant, l'amor de la meva vida»-; la seva infància -el van criar els seus avis, que li van inculcar aquell afany per combatre l'extrema dreta i el nazisme-; o les seves conviccions trotskistes i el seu viatge de joventut en missió política a Etiòpia, on la malària va estar a punt d'acabar amb ell.

No evita parlar de la violació que Larsson va presenciar quan era jove i que no va saber evitar ni tampoc la commoció que va suposar per a ella, el novembre del 2004, la seva mort prematura als 50 anys, d'un infart. Escriure un diari i un terapeuta, afirma, la van ajudar a tirar endavant

-«Avançava com un zombi. Cada matí em llevava plorant»-.

Aquí comença la part més agra del llibre, que acaba donant alguna clau sobre la quarta entrega deMillennium,que Larsson va deixar inacabada i que suposadament està en el seu poder -el títol provisional ésLa vengeance de Dieux(La venjança de Déu), referit a la venjança del personatge de Lisbeth Salander-.

Gabrielsson bolca tota l'amargura generada per la injustícia que suposa que, al no haver-se casat, la llei sueca reconegui només com a hereus el pare i el germà de Larsson, amb qui ell, explica, quasi no mantenia contacte.

La viuda detalla ofertes i contraofertes creuades entre les dues parts des de fa set anys en una dura i trista batalla familiar. Els Larsson, que hi surten molt malparats, li cedien, segons ella, la meitat del pis compartit que no li pertanyia per llei a canvi del quart llibre. Va sentir «còlera, indignació, desesperació i pànic». Era «un insult contra Stieg», afirma.

Gabrielsson, que diu que té clar que el germà «juga a un doble joc», només vol la gestió de l'herència literària a canvi d'acabar la novel·la ella mateixa i rebutja els diners, generats pels 40 milions d'exemplars venuts a més dels drets televisius i cinematogràfics.

Gabrielsson també parla dels personatges reals, la majoria amics, a qui Larsson va regalar un paper aMillennium,com el boxejador Paolo Roberto o els doctors Svante Branden i Anders Jakobsson. Però hi ha una clamorosa absència, la de Kurd Baksi. Fa un any va publicarEl meu amic Stieg Larsson(Columna / Destino) i Gabrielsson el va acusar, en paraules a aquest diari, de difamar-lo i calumniar-lo. AStieg et moi, ella opina que els veritables amics són els que «no recorren els platós televisius, que no expliquen a la premsa o en llibres records apòcrifs i anècdotes estranyes sobre Stieg».

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

El casament que no va ser

Dues vegades van estar a punt de casar-se. La primera el 1983. Van comprar dues aliances, hi van gravar els seus noms i van anar a veure un rector, però cap dels dos va tenir temps per als tràmits. «La vida professional es va interposar en la nostra vida privada». La segona la truncaria la mort. Larsson l'hi va proposar l'agost del 2004, «Millenniumsortiria aviat i sabíem que la nostra situació econòmica milloraria». Per a l'ocasió guardaven una ampolla de porto (Quinta do Noval 1976), portada de Lisboa i que apareix al pis de Salander aMillennium II. «Avui és a la meva cuina. No l'obriré mai».