'La clau de la Sarah', l'horror en dos temps

La clau de la Sarah és una pel·lícula que va des de certa ortodòxia del cine acadèmic fins a una gratificant voluntat per convertir un drama històric en una ficció mesurada. De fet, a partir d'una tràgica experiència individual es narra bastant bé un drama col·lectiu, el del col·laboracionisme francès durant l'ocupació nazi.

La part inicial del film documenta un d'aquests fets que la història francesa ha volgut silenciar sense arribar a aconseguir-ho. El juliol del 1942, uns 9.000 agents de la policia francesa, a instàncies del Govern col·laboracionista de Clichy, van efectuar una multitudinària batuda a París per detenir 13.000 ciutadans d'origen jueu. La majoria van ser retinguts al Velòdrom d'Hivern de París durant uns quants dies, en condicions infrahumanes, per ser deportats després als camps de concentració.

Notícies relacionades

Florian Henckel von Dommersmack: «No tornaré a fer cap film com 'The tourist'»

'La posesión de Emma Evans', el diable al cos

Aquesta és la història general, el drama col·lectiu. Però La clau de la Sarah, que es basa en l'exitosa novel·la de Tatiana de Rosnay, narra els fets a partir de la peripècia individual d'una nena que es va fer dona vivint amb el pes terrible del que va passar en la seva família aquella nefasta nit. El moment d'aquesta revelació és devastador i marca al foc la resta del film.

La pel·lícula s'estructura en dos temps, el que afecta l'evocació d'aquells dies a la França ocupada i el que li correspon a la periodista, sempre distingida sota les faccions i port elegant de Kristin Scott Thomas, que realitza avui un reportatge sobre els esdeveniments. La construcció bipartida funciona bastant bé, i li atorga al relat el seu to contingut, malgrat el que explica, i el seu estil entre el caràcter acadèmic i el caràcter mesurat.