'La posesión de Emma Evans', el diable al cos

En el seu segon llargmetratge com a director, Manuel Carballo (El último Justo) s'adapta a un subgènere clar del cine de terror: les pel·lícules sobre possessions. Hi ha excepcions, com La posesión (1981), d'Andrzej Zulawski, un dels films més estranys i pertorbadors que ha donat el cine modern, o Réquiem (El exorcismo de Micaela) (2006), acostament al tema en clau hiperrealista, sense connexions amb el gènere fantàstic, però generalment es tracta de pel·lícules amb uns llocs comuns molt clars. La posesión de Emma Evans no juga a la reinvenció, ni altera de soca-rel els clixés que arrossega el subgènere des de l'estrena de L'exorcista (1973) de William Friedkin, ni ofereix un enfocament nou. Carballo i el guionista David Muñoz adopten amb naturalitat els tòpics del gènere i, en la seva recerca de certa sensació de credibilitat, dilueixen les idees de naturalesa fantàstica i esquiven l'allau d'efectes.

La posesión de Emma Evans no és, per tant, una proposta que desbordi d'originalitat o inventiva, i es ressent d'una descripció de personatges massa tòpica i d'unes quantes ostentacions efectistes relacionades amb l'escandalosa rebel·lia de l'adolescent titular. Però cau bé per la senzillesa amb què els seus responsables plantegen i executen el tema (un entorn realista, un microcosmos familiar i uns personatges comuns) i, en sintonia amb aquesta simplicitat, per la seva aposta per la credibilitat en les seqüències fantàstiques. El màxim encert de La posesión de Emma Evans són les escenes de possessió desposseïdes d'efectes digitals perceptibles i de maquillatge (vegeu la seqüència de la levitació i les gravacions domèstiques).