'Megamind', la melancolia del dolent

Ja se sap que en tot relat d'aventures èpiques o tràgiques, siguin del gènere que siguin, és necessari un dolent perquè existeixi l'heroi. En els còmics de superherois això s'ha convertit en axioma, sobretot des que Frank Miller i Alan Moore, en les vinyetes, i Tim Burton, en les imatges en moviment, fessin de dolents com el Joker l'autèntica nèmesi de l'home ratpenat.

Notícies relacionades

'Biutiful', realisme impostat

'Fake orgasm', aparences sexuals

Megamind, la resposta tardana de DreamWorks a la gran pel·lícula de superherois de Pixar, Els increïbles, juga amb aquesta idea però a la inversa. Megamind, el dolent de cap gros digne dels extraterrestres bel·licosos de Mars attacks!, aconsegueix derrotar Metro Man, el superheroi que li ha fet la vida impossible des que era un nen inadaptat. Però aviat s'instal·la en una terrible melancolia, la de qui ho té tot però no té contrincant. «¿De què serveix ser dolent sense un bo que intenti aturar-te?», es pregunta Megamind. I per aquest profund dubte, decideix crear un nou heroi, Titán, que li surt malament i sembla una mena de Seth Rogen dintre del cos animat d'un grotesc heroi d'opereta.

El plantejament del film és interessant, sempre dins del vaivé que pateix el gènere dels superherois en el cinema, i hi abunda més la paròdia que el film ortodox sobre el justicier de rigor. El desenvolupament ja resulta més convencional malgrat la notorietat que li atorga l'elenc de veus, molt ajustat als personatges que representen: Will Ferrell, per exemple, parodia amb sentit la figura del superdolent, Brad Pitt és un modèlic Metro Man (un personatge que remet tant a Superman, el seu clar referent, com als herois una mica escèptics de la sèrie de còmics Powers) i Jonah Hill se'n riu a consciència del ridícul Titán.