Un Cervantes "màgic" per a Ana María Matute

Hi ha guardons esperats, de justícia, en què unànimement se celebra l'encert del jurat... el premi Cervantes que ahir va rebre l'escriptora barcelonina Ana María Matute, als 85 anys, és tot això i alguna cosa més: és un Cervantes per aclamació, reclamat per col·legues i amics cada vegada que any rere any se li negava, al qual el jurat (hi havia Juan Marsé i Esther Tusquets per assegurar-se'n) no podia dir un cop més que no. Fins i tot firmes es van recollir fa un any.

Matute, que després de diverses operacions ja no està en condicions de complir la seva promesa de celebrar el guardó fent «salts d'alegria», sí que ho va fer ahir exclamant, una vegada entonada la seva veu de nena cantaire, que estava «enormement emocionada, contentíssima i enormement feliç» per un premi que demostra una vegada més que «la vida és màgica», que «tot» el que va passar ahir «també és màgic».

El gran premi de les lletres hispàniques arriba quan la carrera de l'escriptora ja és gairebé plena i pot girar la vista enrere.

Ahir, en una roda de premsa convocada després de fer-se públic el guardó, va rememorar els inicis en què un ambient crític «una miqueta maligne, petit, trist, estúpid» li aplicava el qualificatiu de «tremendista» i després mirava amb displicència la seva reivindicació d'una infància truncada per la guerra i una fantasia extirpada pels adults. Diverses facetes de la seva obra que, segons la seva opinió, tenen alguna cosa en comú, present en tots els llibres que ha escrit, en què, «des del primer conte», sempre hi va haver latent «el mateix desig de transmetre la sensació de desànim i pèrdua» davant d'una vida que es resumeix així: «Viure és perdre coses. I guanyar-ne algunes, però poques».

EL RETORN / Matute va recordar també les dues dècades d'enfonsament i inactivitat («la depressió no saps per què ve, tot i que el metge em va dir que la vida passa factura, que m'havia empassat molts gripaus») de la qual la va arrencar l'agent literària Carmen Balcells, per a qui va tenir unes paraules d'agraïment especial per haver-la «segrestat» fins que va entregar l'obra del seu gran retorn ambOlvidado rey Gudú,el 1996.

Tot i que altres anys el seu nom sonava cada vegada que s'acostava el Cervantes, Matute diu que en aquelles ocasions «no sabia ni quan es decidia», perquè mai es creia que l'hi donarien. «En canvi aquest any -confessava ahir- m'arribaven més veus, veia que aquesta vegada potser sí, que potser no sóc tan dolenta. Així que he de confessar que aquesta nit no he dormit».

En una entrevista publicada ahir a EL PERIÓDICO ja apuntava que, si rebia el premi, ho consideraria «una coronació, un gran premi al treball i a la vocació de tota una vida». En resum, «un final molt bonic». L'editorial Destino acaba de publicar un llibre també amb caràcter antològic,La puerta de la luna, en què es recullen tots els seus contes i les seves narracions curtes.

De manera que l'anunci del premi per part de la ministra, abans de l'hora prevista, va arribar mentre era a la perruqueria, preparant-se. Era un secret a crits, una conspiració col·lectiva. «El jurat estava en deute. És un d'aquells premis que no discutirà ningú, que farà feliç a tothom», comentava ahir l'escriptor Juan José Millás. «L'ambient apuntava clarament a Matute», afegia el membre del jurat Gregorio Salvador.

Notícies relacionades

Trump amenaça amb aranzels del 100% al cine produït a l’estranger

Lise Davidsen debutarà com a Isolde al Liceu en una nova producció

Acadèmica (poc activa) des del 1996, el Cervantes ha arribat a Matute tres dies després de l'ingrés a la RAE de Soledad Puértolas. Una demostració, va comentar ahir l'escriptora, que «això del masclisme queda una mica lluny». Tot i que ella ha estat només la tercera dona que ha guanyat el Cervantes, després de María Zambrano i Dulce María Loynaz. «Les dones de la meva generació hem tingut més fàcil dedicar-nos a la creació, però ella sempre va declarar la seva ferma vocació de ser narradora. Mantenir-la i fer-ne una manera de viure és un exemple meravellós per a totes les dones que ens dediquem a la cultura», va valorar ahir la ministra Ángeles González-Sinde.

Ahir, al mateix hotel, abans Palace i ara Ritz, en què el 1959 va rebre el premi Nadal per Primera memoria, Matute va girar la vista enrere. «Poques vegades he pogut dir a la vida que sóc feliç, i he conegut poca gent que pugui dir-ho... A veure, un traguet, que no va mai malament [un gintònic, amb només unes gotes de ginebra, administrat per una mà amiga perquè no anés més enllà de l'«efecte placebo»]... sí, avui sóc enormement feliç. I ja està».