Ana María Matute: "M'horroritza la idea que em puguin enterrar viva"

Asseguda al sofà de casa, a Barcelona, entre centenars de llibres que l'envolten sorgeix una casa de nines. «Aquesta és comprada. Abans les feia jo, però he perdut pols», es lamenta Ana María Matute, que tot seguit fa l'ullet entremaliada i, en to misteriós i còmplice, afegeix: «Però dins no hi ha nines, jo l'omplo de gnoms..., els veig pel carrer, els sento, alguns són bons però n'hi ha de molt dolents...». Als seus 85 anys, aquesta maga de les lletres, que creu que «envellir no està tan malament» tot i les seves 11 visites al quiròfan, segueix sent ambaixadora de la infància i la fantasia tan presents en la seva obra.

-La porta de la lluna, a més d'un conte que dóna títol al llibre, era un refugi de la infància.

-Hi anàvem de petits. Hi havia unes roques que semblaven castells, tenien un aire tan màgic… Era un lloc elevat des d'on es veia la casa i se sentia perfectament el que deien a sota.

-Hi anava per estar sola.

-Als nens els agrada estar sols i crear el seu món, les seves fantasies. Si no pogués estar cada dia una o dues hores sola em moriria. Parlar-te, pensar sobre la vida, sobre per què ets així, és importantíssim. No podria escriure sense aquestes hores de reflexió.

-¿El quarto fosc on la ficaven de petita era com aquesta porta?

-Síííí. Allà m'imaginava coses i, ¿sap allò del terròs de sucre? En duia un, el vaig partir en dos i va sorgir una flama blava, ¡¡¡era maga!!! La infància és un estat màgic, com la vida.

-¿Voldria fer una entremaliadura?

-No. Però sí fer-me invisible, perquè coneixeria més coses en profunditat i així podria escriure millor.

-No es cansa de repetir que encara porta dins la nena que va ser.

-Tots portem dins el nen que vam ser. Molts no se n'adonen, jo sí. La infància em va marcar molt.

-Va coincidir amb la guerra civil, present en molts dels seus llibres.

-Tenia 11 anys a l'esclatar la guerra incivil, com bé diuen alguns. Uf, si hagués d'explicar... Jo procuro oblidar les coses dolentes i recordar les bones.

-¿Han canviat, les coses?

-Gens. La maldat segueix existint, l'odi, l'ànsia de poder, la tremanda enveja... També l'amor i la bona gent. Però mentre l'ésser humà plori no haurem aconseguit gran cosa, i encara es vessen moltes llàgrimes.

-I amb la postguerra, la censura.

-La censura no la va inventar Franco, però ell va fer filigranes. Era detestable, va ser una de les èpoques més negres de la meva vida. Ser escriptor és explicar coses i no poder fer-ho és terrible. Després, com que ho vaig passar fatal econòmicament quan em vaig casar amb el meu primer marit i vivia només de la literatura, que et prohibissin era... Vam menjar tantes vegades gràcies a aquests contes... [assenyalaLa puerta de la luna].

-¿És una supervivent?

-Sí, he lluitat molt. Sóc una pionera, he trencat molts gels. Me'n sento orgullosa però també veig que ja no tinc la força que tenia. Confio molt en mi. Jo estava molt segura que la censura era negativa, que la dona estava molt mal tractada i ho vivia en carn pròpia, però sabia que tenia raó i això dóna molta força. Era una època en què la dona estava supeditada a l'home. Jo no em vaig deixar. Només em queixo que els meus pares no em deixessin anar a la universitat. Volia estudiar Filosofia i Lletres.

-Amb 19 anys va presentar el seu primer manuscrit a la revista Destino i de seguida li van publicar el primer conte. La vocació venia d'abans.

-Vaig néixer sent escriptora. Ja de petitona escrivia. El llibreCuentos de infanciarecull els que vaig escriure entre els 5 i els 12 anys, i amb il·lustracions meves. Sempre m'ha agradat dibuixar.

-Els hi va guardar la seva mare, ¿no?

-Sí, en una capsa de sabates que em va donar al casar-me. No sabia que els guardava. Em va revelar un aspecte seu que no coneixia. No em pensava que tingués aquesta devoció pel que jo escrivia. Era una dona castellana, severa, el meu pare era un català molt mediterrani. Quan la vaig descobrir ens vam fer molt amigues. Però va morir. Aquestes coses passen.

-La mort està en la seva obra. ¿La tem?

-M'ha inquietat molt i em segueix inquietant perquè qualsevol dia em ve a buscar i em diucap a casa, ha, ha. Em fa por no saber si hi ha alguna cosa després. Espero que sí. I m'horroritza la idea que m'enterrin viva, ai, ai. Vull que em cremin. He llegit massa contes de Poe.

-¿Per què el conte a Espanya està poc considerat?

-Potser per una mala política literària. Tots els grans escriptors han escrit contes. Aquí es comença a canviar d'opinió. És com la literatura infantil, que sembla de segona categoria. Als països nòrdics, el món anglosaxó o el germànic estan molt ben considerats.

SEnDOlvidado rey Gudú uneix les seves experiències i les seves obsessions.

-Sí. És el llibre que sempre havia volgut escriure. El meu predilecte. Hi ha l'edat mitjana. M'apassiona potser perquè els contes de fades, prínceps i princeses que sentia de petita, els de Perrault, Andersen, els Grimm, venien d'allà. I el bosc… M'escapava al bosc. Allà tenia tres amics: un roure gran (l'avi), l'amic i l'altre.

-¿Què l'emociona?

-L'ésser humà. Sempre m'ha emocionat, sorprès i indignat.

-¿Què la il·lusiona?

-Viure. Veure el meu fill fer-se gran, i la meva nora. I m'apassiona la lectura, no puc viure sense llegir. En canvi la política no m'interessa.

-¿Què la irrita, molesta, empipa?

-La injustícia. I la crueltat. El menyspreu per la vida de l'altre.

-¿I què la fa riure?

-Moltes coses. Tinc sentit de l'humor, ric molt. El riure allarga la vida i suavitza les malalties.

Notícies relacionades

Trump amenaça amb aranzels del 100% al cine produït a l’estranger

Lise Davidsen debutarà com a Isolde al Liceu en una nova producció

-¿Què hi ha del premi Cervantes? ¿Creu que per fi l'hi donaran?

-No ho sé, no escric perquè em donin premis però em faria una enorme il·lusió. ¡Tant de bo! Dit de manera cursi seria una coronació, un gran premi a la feina i la vocació de tota una vida. Seria un final molt bonic. Perquè ja em queden pocs anys.