Macy Gray exhibeix el seu erràtic geni a 'The sellout'

Geni és una paraula que es fa servir amb massa lleugeresa. Però si apel·lem al seu doble significat, ningú pot dir que li va gran a Macy Gray. Aquesta cantant de soul pertanyent a la generació d'Erykah Badu, Lauryn Hill i Angie Stone és una dona amb molt de caràcter. De geni no n'hi falta i la seva carrera s'ha convertit en un pols amb ella mateixa i, també, amb el seu entorn professional, que ha intentat en va domar-la. Gray arriba amb el seu cinquè disc,The sellout(2010), i assegura que per fi se sent lliure.

En una entrevista recent, Macy reconeixia que si l'havia titulat així (La venuda) és perquè així s'havia sentit aBig(2007), un disc en què, esgotada de tant discutir amb els executius de la discogràfica, havia accedit als seus interessos i s'havia deixat manar: s'havia venut. No està de més assenyalar que l'antepenúltim es titulavaThe trouble of being myself (2003); és a dir, el problema de ser jo mateixa. I és que la beguda i alguna altra substància han estat fidels companys de viatge de la damisel·la. Que els ho preguntin als assistents al seu concert de juliol del 2004 a Razzmatazz. Se'l va passar fent ziga-zagues d'una banda a l'altra. Cantar, sí que va cantar; més del compte.

Macy Gray no és una vocalista per adornar, un clon d'acadèmia. Es mou per l'star systemamb desbordant excentricitat. Anava per gran estrella del pop negre quan va debutar ambOn how life is(1999) i va vendre més de set milions d'exemplars recordant una Billie Holiday de barri, però a partir d'aquell moment la seva carrera ha estat un constant pols per esquivar el model depop starprevisible. I, és clar, anar esquivant, anar esquivant, de vegades el seu talent ha corregut perill de quedar desdibuixat.

Notícies relacionades

Nézet-Séguin firma un Concert de Cap d’Any brillant i enèrgic

Crítica de l’episodi final de ‘Stranger things’: un tancament efectiu no exempt d’excessos

The selloutno és el disc d'insurrecció que ella creu haver gravat. Conté col·laboracions dels rockers Velvet Revolver (banda contenidor d'ex Guns N'Roses) i Bobby Brown (denigrat cantant de r&b i exmarit de Whitney Houston). Té peces amb tonada retro tipus Amy Winehouse isinglesinsulsament comercials. Sona com un estira-i-arronsa entre el que altres volen que sigui i el que ella vol ser. Però sempre, canti el que canti, s'imposa la veu nasal, lleument rasposa i penjada que la fa única. És Macy Gray, mai hi ha dubte.

PECULIARS VERSIONS / Els concerts de la d'Ohio són imprevisibles. De vegades, ni tan sols els músics saben què se li acudirà cantar a la cap. Si en la seva anterior visita a Barcelona va improvisar versions de Blondie i John Lennon, aquest any li ha agafat per interpretarCreep,aquell èpic èxit de Radiohead que parlava sobre sentir-se una cosa rara i en què Macy deu sentir-se reflectida. Ja, Radiohead no és una referència previsible en una cantant de soul, però ella té aquestes coses. Altres dies li ha agafat per versionar Arcade Fire. Potser ho fa diumenge, com a premi als que no hagin anat al concert dels totpoderosos canadencs.