Miguel Ríos: "Estic curat de tota vanitat"

Ni el seu rock ni la seva cara han envellit, però el dur rocker diubye, bye, com la seva gira de comiat. Avui convertirà el Sant Jordi en una festa.

--¿Sabina, Serrat, Raphael... ¡Quants veterans en actiu! Ni tan sols els ensurts de salut els fan baixar dels escenaris. Només Lluís Llach és un digníssim jubilat de la música. ¿Què ha propiciat la retirada?

--Que jo em retiri no significa que s'hagi de retirar ningú més, ¿eh? [rialles]. És una cosa personal i intransferible. El rock requereix més disciplina i jo fa molt més temps que em dedico a això que ells. Quan el 62 vaig cantar el meu primer disc, Serrat era a la Universitat. No obstant, la causa principal de retirar-me és el respecte a la gent que ve a veure'm: no vull que vegin un possible futur deteriorat; fent un salt i quedant-me congelat. Es necessita molta energia i un cos jove. És una retirada preventiva: jugar-me-la i deixar d'estar bé sobre un escenari em faria terror.

--Però si algú compon i titula una cançó i un disc 'Los viejos rockeros nunca mueren', ¿no li deu eternitat als fans?

--La vaig escriure amb trenta i pocs anys i és un homenatge a rockers com Chuck Berry, que per cert segueix en actiu... No era una cançó autobiogràfica, sinó reverencial. Cadascú escull el moment de dir adéu i per a mi ara és temps d'aprenentatge d'un altre tipus d'expressió que pot ser la literatura.

--¿He de pensar llavors que està preparant un llibre? ¿De ficció?

--Has de pensar que estic escrivint. Però en principi la ficció em queda lluny. Escric només sobre el que m'ha tocat viure; l'època en què m'he desenvolupat.

--Que bategi la gira en anglès, 'Bye Bye Ríos Rock hasta el final', ¿és un record d'aquests inicis en què es feia dir Mike Ríos?

--Bye byeho entén tothom. I sí, pot ser un acte de record, tancar el cercle sense deixar serrells.

--¿Resulta difícil dir-li adéu a 50 anys de carrera?

--Fàcil, no ho és. És un comiat en bona forma: amb els teatres plens, i que visc com si fos una festa. És la meva manera de donar-li les gràcies a la gent que m'ha suportat; als meus mecenes... I de no deixar que em dilueixi en el temps. Que la gent es pregunti: ¿i què se n'ha fet d'aquest paio?

--El Sant Jordi Club li queda petit i ha de tornar a Barcelona el 25 de novembre. ¿Per què no va triar l'escenari gran?

--La gent que em porta aquí va escollir el lloc. Però estic curat de tota vanitat. He cantat a les places de toros Les Arenes i Monumental, al Moll de la Fusta, l'esplanada de Montjuïc... Des dels envelats fins a la plaça de Catalunya i el Sant Jordi gran. El més important és entregar-se i que la gent s'ho passi bé.

--¿I amb quin concert es queda de tots els de Barcelona?

--Amb el de Montjuïc; final de gira deRock de una noche de verano. Hi havia l'aleshores alcalde Pasqual Maragall amb el seu fill, d'un any i poc, a coll. Al final, quan vaig tornar, se sentia com la gent anava cantant les cançons a les dues de la matinada, com un cant lúdic... Va ser molt bonic.

--En aquesta gira va vendre més de 700.000 entrades en 31 dies de concerts i va ajudar Luz Casal a donar-se a conèixer i Leño, a adquirir més fama...

--Va ser una gira molt important. Abans havíem fet bolos, paraula que surt de Catalunya, que vam adquirir de l'slangmusical d'aquí. En la gira anterior ja vam llogar equips d'Anglaterra, vam fer 16 concerts i vam estar tocant també en places de toros amb Triana, Iceberg... Gires gegants, quan el rock progressiu funcionava. Però en la del 83 triàvem nosaltres les ciutats, les dates, l'entorn... A Barcelona hi vam fer coincidir la traca final amb el Palau Nacional i les fonts il·luminades, focs d'artifici... Va ser la posada de llarg del rock com a expressió multitudinària a Espanya.

--¿Quin ha sigut 'El himno de la alegría' de la seva vida?

--El públic; la gent que m'ha seguit en el terreny professional, els que m'han mantingut aquest temps i m'han permès venir a tocar una vegada i una altra. És la màxima satisfacció que pot tenir un cantant. I en el costat personal, el primer ha sigut la meva família, el meu entorn íntim... Magnífic des que tinc ús de raó: La família donada i l'adquirida pel camí.

Notícies relacionades

Charlotte de Witte: la reina del techno que conquereix escenaris i trenca motlles es prepara per al Sónar de Barcelona

Cues quilomètriques per participar en el càsting de la pel·lícula "Enredats" de Disney que es gravarà a Girona

--Per això costa de creure que es retiri...

--No vull fer gires, però col laboraré amb companys. He cedit els drets de l'Strawberry fields foreverque he gravat per a Metges sense Fronteres. A Granada vaig fer un acte per a Haití. Mato el cuc de l'aplaudiment, que és addictiu, m'obligo a estar en forma i torno part del que la societat m'ha donat, de tantíssim que he rebut.