Mor Manuel Alexandre, el gran actor secundari del cine espanyol

El concepte d'actor secundari, encara que és cert, té alguna cosa de despectiu, ja que molts d'aquests secundaris han fet brillar pel·lícules que sense ells no serien el que són. Potser, més que secundaris, és millor denominar-los actors de caràcter, perquè això, caràcter, és el que atorgaven amb les seves interpretacions. I de tots els actors de caràcter del cine espanyol, Manuel Alexandre, mort ahir a Madrid, als 92 anys, a conseqüència d'un càncer, era dels millors i més representatius.

La seva presència, tan essencial com la d'un altre gran actor de caràcter, Agustín González, ha recorregut sis dècades senceres del nostre cine, des de Bienvenido, Míster Marshall (1952), el seu primer treball a les ordres de Luis García Berlanga, fins a ¿Y tu quién eres? (2007), un film d'Antonio Mercero sobre l'Alzheimer en què va compartir protagonisme absolut amb una de les altres grans presències de la seva generació, José Luis López Vázquez.

Alexandre va néixer a Madrid, el 1917, va estudiar a l'escola d'Art Dramàtic de la FAI, va debutar al Teatro Español -on avui s'instal·larà la seva capella ardent- cap al 1940, a la companyia dirigida per Mercedes Prendes i Guillermo Marín, i va passar al cine a finals d'aquella mateixa dècada. Pot ser que no tingués la sort de López Vázquez, que els anys 60 va ser protagonista de diversos films de Carlos Saura i va poder demostrar la seva faceta més dramàtica a Mi querida señorita. I tampoc la d'Alfredo Landa, que va poder deixar enrere les comèdies retrògrades del landisme amb què es va fer famós durant el franquisme a l'encarnar un obrer conscienciat a El puente, de Juan Antonio Bardem.

ESTIL ÚNIC I PRECÍS / A Alexandre li van faltar oportunitats per ser actor principal -no li van arribar fins al final de la seva carrera-, però això no li va impedir forjar un estil únic i precís, entre la comicitat suau, la tendresa i el sarcasme, a les ordres de directors diversos i amb una professionalitat admirable. Fernando Fernán Gómez va ser un dels seus millors amics. Ja va estar a les seves ordres a Manicomio (1952), la cinta amb què va debutar darrere la càmera, i va repetir amb ell a El malvado Carabel, La vida por delante, El mar y el tiempo o Fuera de juego. També va actuar a la companyia teatral dirigida per l'actor i Analía Gadé.

Notícies relacionades

Manuel Alexandre, l'home que sempre va estar allà

Sophie White, terror i malaltia mental

Mestre d'actors, era d'aquests intèrprets discrets que s'apoderava dels plans en què apareixia i empetitia, sense voler, els seus companys de repartiment. La comèdia negra de Berlanga no es podria entendre en tota la seva dimensió sense ell, amb les seves apreciables aparicions a Calabuch, Los jueves milagro, Plácido o Tamaño natural. Bardem (en títols clau com Cómicos i Muerte de un ciclista), Pedro Lazaga, Jesús Franco, Sáenz de Heredia (en la influent Historias de la televisión), José María Forqué (en la gran comèdia espanyola dels 60, Atraco a las tres), Mario Camus, Francisco Regueiro, José Luis Cuerda (que l'ha definit com l'últim representant d'una estirp d'actors excel·lents) i Fernando Trueba, entre molts altres, es van beneficiar de la seva saviesa i ductilitat escènica.

Va fer també televisió, en espais i sèries comEstudio 1,Los camionerosi, sobretot,Los ladrones van a la oficina. Un dels seus últims treballs va ser a la minisèrie 20-N: los últimos días de Franco (2008), on va donar vida al dictador.