'Secuestrados' impacta amb la seva visió d'un violent assalt

El Fantastic Fest d'Austin, a Texas, és un dels principals aparadors mundials del cine fantàstic i de terror. Farà uns deu dies, una pel·lícula espanyola,Secuestrados,del sevillà Miguel Ángel Vivas, aconseguia el premi a la millor pel·lícula i al millor director. «M'ho van dir i et juro que pensava que era una broma. ¡No podia ser!», explica Vivas a aquest diari. Està per veure si a Sitges, on ahir va ser projectada en la secció oficial a competició, li caurà algun guardó, però almenys va deixar a l'Auditori l'impacte de la seva atrevida proposta: el relat hiperrealista, a través de 12 plans seqüència, d'un violent assalt domèstic a càrrec de tres encaputxats amb escassos miraments per la vida aliena.

A mig camí entre l'efectivitat i l'efectisme,Secuestradospertorba pel seu realisme sense concessions. «Això ha sigut un salt al buit. Però amb mi han saltat els actors. No és que fingeixin el que els està passant, és que ho senten», assegura un eufòric Vivas, que només arrufa el nas quan se li pregunta per què ha posat nacionalitat albanesa als assaltants. «Puf, em sentiria fatal si es fes una lectura negativa o política d'això. Vaig decidir que fossin així perquè, segons tot el que he llegit sobre el tema, en el 90% dels casos els assaltants són d'aquesta nacionalitat».

Notícies relacionades

El retorn del mestre

Carla Simón: «La meva mare va deixar l’heroïna i em va tenir a mi, tot i que després va arribar la putada de la sida»

TRIOMF FINLANDÈS / La secció oficial es va completar ahir amb dues, diguem-ne, rareses. La primera,Rare exports: a Christmas tale, del millor que hi ha, si no el millor, que hem vist al festival. Divertit a matar, el film del finlandès Jalmari Helander és un pervers, ocurrent conte nadalenc sobre la figura de Santa Claus que destil·la un irresistiblefreakisme nòrdic. No sorprendrà si s'emporta el premi del públic, si ens fixem en les rialles i els aplaudiments que van acompanyar la seva projecció.

La segona, l'argentinaFase 7, de Nicolas Goldbart, entraria, en canvi, en el territori del bluff. Comèdia apocalíptica sobre la grip A amb Federico Luppi, sembla un curt anabolitzat i, tot i que hi ha algun gag brillant, es fa senzillament interminable.