Vincent Cassel: "Faci el personatge que faci, la gent ja diu que és violent"

Carismàtic i amo d'un catàleg de personatges contundents i irrepetibles, el magnífic actor francès Vincent Cassel (París, 1966) ha passat per Sitges per una doble raó: la presentació de la magnífica pel·lícula de Romain GavrasNotre jour viendra, on torna a brillar, i per recollir un merescut Gran Premi Honorífic per la seva contribució al gènere fantàstic i de terror. EL PERIÓDICO hi va parlar en exclusiva.

-En relació amb el premi que acaba de rebre, ¿es considera una icona del cine fantàstic i de terror?

-No em sento atret per cap gènere en particular, però en perspectiva, si miro les pel·lícules que he fet, comEls rius de color porpra, El pacte dels llopsoSheitan,es pot dir que sí, que formo part d'aquest gènere. Però, sincerament, no m'agrada distingir entre gèneres: hi ha pel·lícules bones, menys bones i dolentes.

-Ha citat pel·lícules que són clarament del gènere, però ha participat en moltes altres que, sense ser-ho, flirtegen d'alguna manera amb l'horror, com Promeses de l'Est.

-Totalment d'acord. També es pot dir el mateix d'Irreversible.No sé quina és exactament la definició de fantàstic: ¿si espanta és fantàstic? ¿Si té efectes especials és fantàstic? No ho sé, el terme fantàstic és molt ampli.

-Ha fet molts personatges extrems, que tenen una relació molt directa amb la violència, ¿com s'ho fa per no repetir-se?

-La veritat és que, faci el personatge que faci, la gent ja diu que és violent [rialles]. Algunes pel·lícules ens estan dient que la vida és violenta per tota mena de raons, perquè estem estressats, perquè ens enamorem i ens deixen, perquè perdem la feina… Tant si expliquen la història d'un robatori com la d'un desengany amorós, en aquestes pel·lícules hi pot haver violència.

-A més d'actuar en les seves pel·lícules, ha produït Romain Gavras i Kim Chapiron (Sheitan,no estrenada a Espanya), cineastes marcats perEl odiode Mathieu Kassovitz, un film que vostè va protagonitzar i va obrir les portes a França a un cine realista que a la vegada jugava amb el gènere. ¿Està d'acord que aquest film va marcar un abans i un després?

-Totalment. Quan es va estrenar, als directors francesos d'entre 23 i 38 anys se'ls va anomenar la generació Kassovitz, que és una cosa terrible perquè, en primer lloc, no era veritat, i a més a més va posar molta pressió sobre el mateix Mathieu. Però és cert que, encara que hi va haver coses abans que apuntaven en aquesta direcció, El odio va serla pel·lícula correcta en el moment adequat. I per sort jo hi vaig ser.

-Els currículums dels dos cineastes encara són molt curts. ¿Li interessa treballar amb nous directors, cineastes que poden aportar coses noves, o és una cosa més casual?

-Són decisions emocionals. Vaig conèixer Romain i Kim quan eren molt joves, no va ser res planejat i no havia pensat mai que algun dia produiria les seves pel·lícules. Estava al·lucinat amb el fet que uns xavals tan joves i sense experiència tinguessin tant d'estil i estiguessin tan en sincronia amb el seu temps. Utilitzaven recursos antics però els convertien en una cosa nova i refrescant. Trobaves algun punt poètic i profund en coses que havien fet per divertir-se. Em vaig ajuntar amb ells, però no en el sentit «estic buscant nous directors per produir». I ara estem molt units.

-¿Aquesta mena de relació fa la feina més fàcil?

-És una cosa que sempre he volgut tenir, que ja vaig tenir amb Mathieu Kasso-

vitz, Jan Kounen o Gaspar Noe i que ara tinc amb ells… Les coses interessants surten d'aquesta classe de relacions. Vaig créixer somiant amb la relació entre Robert De Niro i Martin Scorsese, o Marcello Mastroianni i Federico Fellini...

-Una de les coses que distingeixen aquests directors és que s'han

desprès de tota mena de prejudicis i els films que fan són totalment lliures.

-Sí, és exactament la raó per la qual les faig, per la seva llibertat. Necessito formar part d'aquests projectes bojos, encara que sàpiga perfectament que no arribaran al gran públic, perquè em donen una sensació de llibertat que no puc trobar en altres pel·lícules. I puc afirmar ara mateix que, d'aquí cinc o deu anys, Kim i Romain seran els directors més respectats a França.

-Va dirigir un curt fa uns anys. ¿Es planteja tornar a dirigir?

-No, això es va acabar. Escric, produeixo. Ara, per exemple, estic molt implicat com a guionista en la nova pel·lícula de Kim, una comèdia romàntica que coprotagonitzaré amb la meva dona, Monica Bellucci. Ni sóc bo dirigint ni ho necessito. Estic bé on sóc, així em sento còmode. Per ser director s'ha d'estar molt boig [rialles].

Notícies relacionades

El fals documental 'El último exorcismo' diverteix i espanta

De Savini als zombis

-¿Té alguna pel·lícula somiada, alguna que encara no hagi fet?

-La meva pel·lícula somiada sempre és la pròxima. És molt estrany, però encara no sé gaire bé per quina raó escullo una pel·lícula. Al final, sempre té a veure amb el desig, una cosa que no controles.