El fals documental 'El último exorcismo' diverteix i espanta

El reverend Cotton Marcus és un impostor. Un home que ha perdut la fe, però que segueix practicant exorcismes a manera de subsistència, com qui ven assegurances o repara antenes parabòliques. Incapaç d'aguantar el càrrec de consciència que suporta després d'anys de treure la pasta a creients desesperats, Cotton decideix filmar una pel·lícula confessional del que vol que sigui el seu últim exorcisme, cosa que porta, juntament amb un equip de documentalistes, a una granja de Louisiana on una noia està suposadament posseïda pel diable...El último exorcismo, de Daniel Stamm, és una de les últimes sensacions de la taquilla americana. I a fe que s'ho mereix, ja que es tracta d'un fals documental tan divertit com aterridor, amb unes gotetes deL'exorcista,altres d'El projecte de la bruixa de Blairi altres de la saga[REC].

Notícies relacionades

Vincent Cassel: "Faci el personatge que faci, la gent ja diu que és violent"

Kellan Lutz desencadena la bogeria entre les fans a Sitges

El film, produït pel cineasta i actor Eli Roth, va ser projectat ahir, amb força èxit, en la secció oficial a competició del festival de Sitges. No hi ha ensurts fins al minut 45, però la primera part, dedicada a la presentació del predicador, la seva família i els seus mètodes falsaris a la manera d'un documental, és simplement irresistible, amb un Patrick Fabian brillant en el seu paper de desil·lusionat ministre evangèlic. «Crec que l'humor ens ha ajudat a construir la columna vertebral del film i a perdonar d'alguna manera el reverend», va comentar Stamm. A partir de cert punt, però, el film vira al terror pur, amb estupendes escenes de possessió diabòlica (torsió de coll i tronc incloses de la pobra noia, una estupenda Iris Bahr) i una resolució una mica guillada, potser patillera, que va provocar divisió d'opinions entre la crítica. «De cap manera volia fer una nova versió deL'exorcista», va sentenciar Stamm, en al·lusió a l'immortal clàssic de William Friedkin.

PEL·LÍCULA TRAMPOSA / Una mica de decepció va quedar al cos després de la projecció de la pel·lícula uruguaianaLa casa muda, de Gustavo Hernández, també programada en la secció oficial a competició. Va arribar a Sitges amb aura demust, però hi ha massa trampes adossades a la seva espina dorsal. Rodada amb càmera de fotos en un únic pla seqüència, és aclaparadora pel que fa a exercici d'estil. Una altra cosa és que hi hagi substància a l'interior més enllà d'un desenraonat estudi sobre una psicopatia causada per una maternitat frustrada. Hernández es va inspirar en fets reals per aLa casa muda,en què un pare i la seva filla han de passar la nit en una inquietant casa semiabandonada per realitzar-hi unes obres. Els codis del gènere de cases encantades (portes que es tanquen,presències ominoses, terres que cruixen) funcionen realment bé fins a la seva inesperada, i sobretot tramposa, derivació al drama psicoticofamiliar.