Eugenio Mira sorprèn amb un apassionat 'thriller' romàntic

L'agnòsia és un trastorn cerebral descrit pel professor Lissauer a finals del segle XIX. Es refereix, més o menys, a la incapacitat de l'individu per reconèixer persones o objectes, malgrat tenir els òrgans sensorials en perfecte estat. Joana (Bárbara Goenaga) pateix agnòsia a la pel·lícula homònima dirigida per Eugenio Mira i presentada ahir fora de concurs al festival de Sitges. Un film amb un punt de fascinant i molt d'inclassificable, en la mesura que abraça gèneres amb tant desvergonyiment i facilitat com dificultats té la seva atribolada protagonista a distingir tot el que l'envolta.

Agnosiaés, al mateix temps, una pel·lícula d'època, un drama romàntic i un thrillerpassional ambientat a la Barcelona en trànsit entre el segle XIX i el XX, amb presència orbital d'anarquistes, putiferis dels baixos fons, fumadors d'opi i malvats amb vocació steampunk. «Sí, és veritat, és una pel·lícula estranya. La barrija-barreja de gèneres li dóna aquell aire estrany, rar, però en el bon sentit», va defensar Eduardo Noriega, tercer vèrtex de l'apassionat triangle amorós que relata el film.

Notícies relacionades

'Somos lo que hay' acosta la família al canibalisme

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Mira (que ja havia visitat Sitges el 2004 amb la raresaThe birthday) utilitza els mecanismes delthriller com a excusa per explicar una història d'amor triangular i de dimensions èpiques, en què es veuen implicats la filla d'un magnat (Goenaga), que pateix agnòsia, el seu pusil·lànime promès (Noriega) i un eixelebrat buscavides (Félix Gómez) que ha de descobrir un valuós secret industrial que oculta la noia en els plecs més recòndits de la seva ment. «En realitat, el triangle amorós és tan improbable que és lògic que després costi catalogar la pel·lícula», afirma Mira. «En qualsevol cas, que digueu que és una pel·lícula estranya m'ho prenc com un compliment», sentencia, amb bon humor, el jove director alacantí.

REFERÈNCIES / El personatge que interpreta Goenaga (que va visitar ahir el festival en un joiós estat de gestació) no hi veu bé. En realitat, no distingeix el que l'envolta. Aquesta alteració de la percepció de la protagonista va donar peu al guionista, Antonio Trashorras, i al director per jugar obertament amb les cartes del misteri, el suspens i el terror, però sense escapar mai dels límits del cine clàssic. No és un film postmodern, tampoc ho és anacrònic. És, en fi, una raresa d'aire victorià, amb afecció a l'imaginari protocientífic finisecular, a mig camí entre Jules Verne i Fu Manxú: «No ens agrada parlar de referències perquè és com mostrar les teves vergonyes. Però sí que puc dir a què no volíem que s'assemblésAgnosia: al cine de Christopher Nolan, que té una pel·lícula que pot connectar d'alguna manera amb aquesta [en referència aEl truco final]. Per bé o per mal, la nostra pel·lícula respira una altra cosa», explica Trashorras.