Albertucho: «No sóc ni 'hippy' ni bohemi»

-Aquest quart disc l'ha volgut titular Palabras del Capitán cobarde. El nom d'una cançó que diu: «Me ­creía que eran gaviotas y son buitres». ¿Hi ha alguna lectura metafòrica en aquesta estrofa?

-És clar. Parla de la pèrdua de la innocència que pateixes amb el pas dels anys, cosa que és una autèntica putada. ¡Quantes coses que idealitzes acaben caient...!

-I quants artistes, ¿oi? Perquè

tinc entès que la seva intenció tam­bé és riure's dels egos de l'ar­tisteig.

-¡És que hi ha tants artistes que es creuen el màxim! N'he conegut uns quants que admirava i després he descobert que eren uns terribles gilipolles. La gent es creu que el món de l'artisteig és l'hòstia, quan en realitat és només un mitjà per fer ­artesania.

-Bressolada per un ukelele, li dedica la cançó Pura dinamita a la seva mare. Una lletra que remata agraintli: «Que me enseñaste la palabra libertad». ¡Déu n'hi do!

-Sí, Déu n'hi do. És que qui fa cançó i no n'hi dedica una a la seva mare és un desagraït, per no dir una cosa més malsonant. En aquesta peça parlo de com t'arreles al que és teu i ho vius amb emoció.

-A Catalunya el grup Manel també s'ha apuntat a la moda de l'ukelele. ¿A què creu que es deu aquesta ­passió per l'instrument?

-Sóc aliè a les modernitats i a les avantguardes. I em fa ràbia que algú es pensi que jo l'utilitzo perquè ­estigui de moda. Me'l vaig comprar a Colònia, a Alemanya, ja fa dos anys i mig. I m'encanta el seu so, tan fresc. I el millor de tot : ¡És tan còmode de portar a la furgoneta! El primer que vaig escoltar amb un ukelele va ser Albert Hammond Jr., en el discCartoon. Em va cridar moltíssim l'atenció.

-Pertany a una generació de rock

d'autor que li canta tant al carrer com a l'amor, amb dosis de bohèmia i hippisme. Però, ¿com defineix la seva proposta?

-Només sóc un escriptor de cançons. No sóc ni hippy ni bohemi. Porto una vida bastant normal.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

-¿I li segueix funcionant El cuento del que no limpia el fregadero? A més a més de ser el llarg títol d'una cançó, és tota una declaració de principis?

-¡I ara! És el que passa, ho dius públicament i després has d'empassar-te les teves paraules. Ara frego els plats i faig mil coses més. En realitat, explico que ens agrada molt poc fer les coses per nassos.