Santi Moix : «Pintar a Barcelona és molt dur»

-Estrena exposició amb la ceràmica com a tema central. Una mica arriscat, ¿no?

-Al meu galerista de Nova York l'hi prenen de les mans, però aquí no he aconseguit mai vendre ni una ceràmica escultòrica. La gent té por que les peces ratllin el piano o es trenquin al treure la pols. És molt trist, presumim de ser terra de ceramistes i no sabem el que és el doll de Cadaqués.

-¿Però vostè segueix la tradició?

-Aquesta exposició reflecteix la relació amb el Didi [Luis Heras] i el treball que hem fet junts aquest any. Ell és l'únic terrissaire que queda a l'Empordà que coneix la tècnica i les proporcions exactes de la ceràmica negra fumada de la Bisbal, una tradició que es remunta al segle XVII.

-I vostè la vol preservar.

-El que pretenc fer és que les obres cantin, que expliquin un conte. No puc aspirar a protegir res, seria molt ambiciós.

-A Move-on, com es diu la mostra, també hi ha altres peces.

-Dibuixos amb tot el que he vist i he sentit al taller del Didi, olis i unes escultures realitzades amb pneumàtics que tenen el seu origen al Marroc. Tot inèdit i realitzat aquí l'últim any.

-Després de 22 anys vivint a Nova York ha passat un any a Barcelona.

¿És una tornada als orígens?

-Necessitava canviar d'aires per reinventar-me. Fer un parèntesi en el dia a dia i recuperar una part exòtica de Barcelona que havia perdut. Saber d'on ets és un gran concepte per a la llibertat perquè suposa tenir un punt de retorn. De fet, molts grans artistes, com Max Ernst, Picasso, Miró i Giacometti, pintaven peus molt grans. Sempre ho he entès com una manera de dir sé d'on sóc i sé d'on vinc, a partir d'aquí desenvolupo les meves capacitats. És el que jo intento fer.

-¿Com ha trobat el panorama artístic de la ciutat?

-Els artistes que es dediquen al dibuix, la pintura i l'escultura diuen que és molt dur. Són contemporanis, no se'ls fa cas i n'hi ha alguns que són molt bons.

-¿La pintura ja no atrau?

-Ha perdut la batalla davant del vídeo i de la instal·lació, i això és molt greu. Són conceptes diferents, qualsevol galeria contemporània de Nova York té pintura com també téperformance. Ho aglutinen tot perquè creuen que la seva força és que exposin el que exposin els seus artistes són genis amb allò que fan. No tenen aquest complex que tenim aquí que hem de ser moderns i tan sols ens creiem les coses que vénen de fora. Barcelona en això és molt provinciana.

-¿Massa interès per estar a l'última?

-Barcelona està dilapidant una part molt important de la seva memòria amb aquesta idea que si un artista no crea vídeo o instal·lació -que, per cert, m'agraden- no és conceptual, no és als museus i no entra al circuit de l'art.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

-¿És el seu cas? Vostè és un artista reconegut a Nova York i aquí no és a cap col·lecció pública.

-No em sento menyspreat. Estic pagant el preu de viure a fora. Encara que el problema de la nostra cultura és que sempre hem tingut el millor i no ho hem sabut apreciar mai. A Picasso, Miró, Tàpies i Barceló, quatre artistes que no té cap altre país del món, els van potenciar galeristes estrangers.