Llum i ombra de l'art

No segueix el camí del realisme dels escriptors consagrats, però de cap manera se'l pot alinear entre la modernitat nocillera d'altres narradors joves com ell. La literatura de l'asturià Ricardo Menéndez Salmón (Gijón, 1971), un dels noms de la nova narrativa espanyola que comencen a ser més respectats, traça el seu propi camí a La luz es más antigua que el amor (Seix Barral), una novel·la que és, entre moltes altres coses, un assaig falsificat sobre l'art, una reflexió sobre les complicades relacions entre la creació i el poder i una reinvenció de la pròpia identitat.

L'autor de la celebrada Trilogía del mal (La ofensa, Derrumbe i El corrector) no està gaire segur d'haver canviat de terç. «Aquí segueix apareixent el tema de l'horror al món», puntualitza. L'artefacte literari es construeix en tres temps. Al trecento, a les albors d'un Renaixement que canviarà les regles del joc de l'art i del pensament, amb un pintor imaginari, Adriano de Robertis, a qui el poder eclesiàstic obliga a destruir la seva blasfema Verge barbuda. En la negra depressió que portarà el nord-americà Mark Rothko a treure's la vida el 1970. I, durant un significatiu 11 de setembre del 2001, en la bogeria autoimposada que porta el pintor rus Semiasin (una altra invenció de Menéndez Salmón) a devorar els seus quadros.

«El llibre va començar centrant-se en Rothko, una figura que ha seduït molts escriptors, però es va anar contaminant de moltes altres històries -explica l'autor-. Finalment m'he adonat que ha acabat sent una obra sobre les llums i les ombres de la creació, amb tot el que té de verí però també de consol en un món tan complex com el que ens toca viure».

Una altra figura més, no menys important, lliga aquestes tres històries i és la d'un escriptor, Bocanegra, sospitosament semblant a Menéndez Salmón. Per a més senyes, ha escrit una Trilogía del mal i el 2040 dicta a Estocolm el seu discurs d'acceptació al premi Nobel. ¿Un excés d'ambició o una argúcia autobiogràfica en la línia del que Coetzee planteja en la seva novel·la Temps d'estiu? «Temps d'estiu és la millor lectura que es pot fer aquest any, ja m'agradaria algun dia poder acostar-me al despullament de Coetzee», assegura.

Davant de periodistes i crítics primmirats que puguin retreure-li l'atreviment d'autoadjudicar-se el Nobel es defensa: «A la imatge del Nobel se li pot fer tota la punta que es vulgui, em poden ridiculitzar, ho sé, però a mi la transcendència m'importa i m'interessa com a tema. El tòpic del premi m'ha permès construir un discurs sobre la permanència, de la vinculació

d'un escriptor amb un temps en què ell ja no hi serà. Estic convençut que l'ambició és central en l'art i que els límits de la meva ambició seran també els límits del meu

fracàs».

El Bocanegra de la novel·la descobreix en l'adolescència que ha començat a ser un escriptor quan en una redacció escolar escriu precisament la frase que dóna títol al llibre. Menéndez Salmón no recorda quin dispositiu va accionar ell quan va arribar a la mateixa conclusió, però sí una frase de Nietzche que va llegir a la facultat -«només l'art ens salva de la vida»- i que s'ha convertit en el leitmotiv secret d'aquesta obra: «Aquesta manifestació ha anat adquirint molt de sentit per a mi, perquè és veritat que ens salva però cal seguir vivint».

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

Els tres artistes de la novel·la dibuixen diferents tipus de fracàs, davant l'església, el poder del mercat i el de l'estat, tot i que per Menéndez Salmón la unió d'aquestes història no ha tingut res de dolorós. «Respecte a la meva obra anterior aquest és un llibre molt més lluminós i que he disfrutat molt escrivint».

Tampoc sap on situar-se ell mateix a l'actual mapa literari espanyol. «L'únic del que estic segur és que estic compromès amb fer llibres que durin. Pot semblar a contracorrent que en ple segle XXI un fixi la seva mirada en la pintura, un art condemnat a extingir-se, que molts donen ja per mort. Però vull pensar que hi seguirà havent artistes amb coses a dir». Tota una declaració d'intencions.