Les claus

Ricardo Darín fa brillar la cartellera amb 'Carancho'

L'actor protagonitza el nou treball de Pablo Trapero, un intens 'film noir'

Tràiler d’’Elisa K’. / periodico

3
Es llegeix en minuts
NANDO SALVÀ

A l'Argentina moren unes 8.000 persones cada any en accidents de trànsit. És molt. A Espanya, per exemple, l'any passat es van rondar les 2.600.Tenint en compte que, de tota la vida, de les desgràcies dels altres sempre hi ha qui en fa negoci, no és estrany que aquestes xifres s'hagin convertit en aquell país en la gallina dels ous d'or per a advocats sense escrúpols, que persegueixen ambulàncies buscant víctimes o familiars. El protagonista de Carancho, el més destacat dels títols que avui s'incorporen a la cartellera, és un d'aquests paios. Els diu als seus desesperats clients que no es preocupin, que ell aconseguirà una indemnització de la companyia d'assegurances, i després es queda amb un abusiu tros del pastís. És un carronyer.

Amb Carancho, l'argentí Pablo Trapero torna al mateix terreny -i al mateix barri, La Matanza- que va trepitjar el 2002 amb El bonaerense, ­film policial que va redefinir el ­realisme social en el cine argentí: un territori on la corrupció -de la policia, dels hospitals, de la llei- és un requisit i on la supervivència depèn de qui ataca primer. En altres paraules, Carancho és pur cine negre, intoxicat de sensualitat decadent i molt fatalisme, i habitat per dos amants condemnats pel que passa quan la resta del món dorm. Si això fos un film noir dels anys 50 el protagonitzarien Richard Widmark i Susan Hayward. Com que no ho és, tenim Martina Gusman (Leonera) i el grandíssim Ricardo Darín. La incorporació de Darín és el més important que li passa avui a la cartellera es posi com es posi Julia Roberts, que apareix en gairebé tots els plans de Come, reza, ama.

'COME, REZA, AMA' / Si vostè intentés ­trobar-se a si mateix, ¿on buscaria? ¿Furgaria en la seva professió? ¿En parlaria seriosament amb parents i amics? ¿Faria bones obres? ¿Se n'aniria de missions o de voluntari amb la Creu Roja? Doncs mal fet. La ­solució, ens diu Come reza ama, és passar quatre mesos a Itàlia menjant fettuccini, després passar quatre mesos més meditant en un ashram de l'Índia i, finalment, quatre mesos més a Bali redescobrint l'amor. Per descomptat sona més divertit, especialment si disposes de fonts de finançament aparentment ines­gotables.

Aquest va ser el cas d'Elizabeth Gilbert, que el 2006 va escriure una mena de llibre d'autoajuda ple de consells valuosos sobre com viure millor i ser feliç que va vendre sis milions i mig de còpies a tot el món i, inevitablement, ha estat versionat per a la gran pantalla. Julia Roberts, ­dèiem, funciona com el seu àlter ego, i recrea el recorregut de Gilbert de forma essencialment literal. És una pena, perquè ¿s'imaginen que diferent i que divertit hauria estat el viatge espiritual d'haver invertit l'itinerari? ¿Què tal quatre mesos menjant tandoori envoltada de pobresa a Bombai i després quatre més tancada en un convent catòlic? D'aquesta experiència sí que n'hauria sortit canviada.

'ASTRO BOY' / Tampoc Astro Boy, és cert, tracta de reinventar la roda. Està basada, recordem-ho, en un manga publicat originàriament el 1951

Notícies relacionades

-sis anys després que els Estats Units llancessin la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki- i que posteriorment va ser portat a la televisió primer com a telesèrie d'acció real i després com a cartoon. El seu heroi, un androide amb cos de nen, sentiments humans i poders sobrenaturals que inevitablement recorda Pinotxo, va ser creat per Osamu Tezuka, la figura més important i influent de la història de l'animació nipona. Malgrat aquest pedigrí, la nova pel·lícula és definitivament una obra actual. En realitat, tot i que reté alguns dels gens originals, mostra moltes més similituds amb títols recents com Wall-E, pel seu missatge ecologista, i Transformers, per la seva violència robòtica.

'EL GRAN VÁZQUEZ' / Si busquéssim un equivalent patri de Tezuka, sens dubte Manuel Vázquez seria un dels candidats. Geni indiscutible del tebeo, va influir diverses generacions de dibuixants i va crear tota una galeria de personatges, com Anacleto, el Tío Vázquez, les Hermanas Gilda o la Família Cebolleta, que avui són icones populars. Menys coneguda que tota aquesta progènie és la seva agitada vida. Les anècdotes sobre la seva existència són un calc exacte de les peripècies que narraven les seves vinyetes, i és que el paio era un autèntic caradura, mestre en l'art de deixar a deure, mentider compulsiu i vividor sense límits que va arribar a estar a la presó per bigàmia. ¿En vol saber més? Avui s'estrena El gran ­Vázquez.