Villaronga ofereix a 'Pa negre' una visió «emocional» de la postguerra

«La guerra és com tirar una pedra en un bassal de merda. Ens esquitxa a tots». La frase és d'Agustí Villaronga, el cineasta que el 2002 va jugar amb els formats i ens va fer creure que un assassí de dones embarassades anomenat Aro Tolbukhin va existir de veritat. Villaronga ha tornat al Festival de cine de Sant Sebastià, on ahir va presentar amb un aplaudiment generalitzat Pa negre, una pel·lícula sobre la postguerra a Catalunya amb un discurs que «no és polític sinó emocional», i on és difícil separar els herois dels dolents. El que és fonamental, va insistir el realitzador, és que els personatges tinguin un doble vessant perquè tots estan «esquitxats» pel gran fangar que és una guerra.

Pa negre, que comença amb una escena brutal que encongeix l'ànima, és l'adaptació de la novel·la que porta el mateix títol d'Emili Teixidor, a la qual el director mallorquí ha unit Retrat d'un assassí d'ocells amb l'objectiu de «capturar el món, l'esperit literari» de l'escriptor i no centrar-se només en la postguerra, un tema bastant gastat en el cine espanyol. «A més -va subratllar el director- no sé fer cine costumista».

La pel·lícula (que s'estrena el 15 d'octubre vinent) demostra fascinació per uns universos infantils gens càndids. L'Andreu, el nen protagonista, viu a la Catalunya rural i creix en un món d'adults alimentat per les mentides. El xaval pertany al bàndol dels perdedors i un dia troba al bosc (un protagonista més de la pel·lícula) el cadàver d'un home i el seu fill. ¿Qui els va matar? ¿Per què? Que es preparin el cervell i l'estómac els espectadors per ser testimonis d'una història dura i negra on els personatges estan atrapats per les teranyines del passat, per l'esclavitud de la humiliació, per la immundícia de la guerra.

Notícies relacionades

Isaki Lacuesta: «Ava estimava i odiava Hollywood»

La Casa Natal de Dalí exposa un quadre inèdit que va regalar al seu amic, el fotògraf Meli, a canvi d’un retrat del seu casament

Expert en la creació d'atmosferes torbadores, el director de Tras el cristal (1986) i El mar (2000) aclareix: «No és una pel·lícula sòrdida, sinó dramàtica». Però és que Espanya, per definició, és un país una mica negre, va afegir el cineasta, que va voler fugir d'altres retrats diferents de la guerra civil com El laberinto del fauno.

QUÈ SENTEN ELS NENS / La guerra del 1936 (més ben dit, la postguerra) no és el principal interès que ha tingut Villaronga a l'hora de fer la seva última pel·lícula. És més, no li interessa gens. Simplement, es tracta d'una excusa cinèfila per parlar de personatges i de l'estat anímic que implica un conflicte armat. Inclosos els nens. «Als menors se'ls sol retratar de forma tòpica al cine, però jo el que pretenc és dir el que senten per dins», va explicar Villaronga, que ha rodat en català i ha comptat amb Laia Marull, Eduard Fernández i Sergi López com a secundaris en un fantàstic repartiment encapçalat pel nen Francesc Colomer, Nora Navas i Roger Casamajor. H