Isaki Lacuesta: «Ava estimava i odiava Hollywood»

-La noche que no acaba l'ha produït un canal televisiu. ¿És tele o cine?

-No importa. L'important per a mi és que sigui una pel·lícula popular, que es pugui veure en la sobretaula i en què, a la vegada, els cinèfils puguin trobar al·licients addicionals. Que narri la història d'Ava Gardner i la d'Espanya de l'època, però també una part de la història del cine.

-La seva vida es presta molt al groguisme. ¿Com va evitar caure-hi?

-Era necessari parlar dels seus amors, perquè són essencials per entendre qui era. Jo he mirat de buscar la persona oculta darrere la icona, i no és fàcil. Aquesta creença col·lectiva que les vides dels actors estan reflectides a les seves pel·lícules no deixa de ser una fal·làcia, igual que la nostra esperança que a través del cine es pot ressuscitar algú. Nosaltres ho intentem, però és impossible.

-¿Què va ser el que va convertir Ava Gardner en un mite de Hollywood?

-Precisament la seva rebel·lia i les seves ganes d'escapar de Hollywood, i això demostra la capacitat de la indústria per fagocitar-ho tot i convertir-ho en mercaderia. Les revistes publicaven que era una dona díscola i promíscua, així que Hollywood li donava personatges díscols i promiscus. Ella tenia una relació d'amor-odi amb això. Sabia molt bé a què estava jugant quan, per exemple, va interpretar una borratxa a Terratrèmol.

-¿Quin és la seva relació amb el mite?

-Jo sóc de Girona, i vaig créixer escoltant històries sobre el rodatge de Pandora i L'holandès errant a Tossa de Mar. Aquestes llegendes van crear la imatge que tinc de l'actriu. Ara he tornat a veure no només les seves grans pel·lícules, com La comtessa descalça o La nit de la iguana, sinó també les dolentes. Va fer molta cosa poc destacable.

Notícies relacionades

Villaronga ofereix a 'Pa negre' una visió «emocional» de la postguerra

La Casa Natal de Dalí exposa un quadre inèdit que va regalar al seu amic, el fotògraf Meli, a canvi d’un retrat del seu casament

-Una vegada més, ha utilitzat el cine per reflexionar sobre el cine mateix.

-És inevitable fins i tot en pel·lícules no específicament autoreflexives. Cada vegada que decideixes com filmes i com muntes, estàs reflexionant sobre el cine. Cada pintura parla sobre la pintura, tot escriptor medita sobre la literatura per la mateixa forma d'escriure. El meu cine no parla més sobre el fet de fer cine que, per exemple, Algo pasa con Mary.