El Borràs rescata els embolics còmics de 'Pel davant... i pel darrera'

«Em trauràs anys. ¡M'agafarà un atac si puges així a la barana!». Alexander Herold va tenir la setmana passada el seu moment d'angoixa a les bambolines del Teatre Borràs. Dirigeix els assajos del nou muntatge dePel davant... i pel darrera (s'estrena el 10 de setembre) i un dels actors, Miquel Sitjar, després d'ensopegar amb el cos de Carles Martínez per exigències de la ficció, s'ha llançat sobre la barana del segon pis amb les dues cames en suspensió. «¡No pugis els dos peus que cauràs! La seguretat és el més important», li demana Herold amb la flegma britànica que tant agraeix el seu repartiment. Sitjar el tranquil·litza: «Estic molt segur d'aquesta postura, he fet cinc anys de trapezi». I està fort, per sort, ja que en una altra escena ha de carregar, com si fos una maniquí, Mónica Pérez, la «tonta» del vodevil, que es mou pel decorat al crit de «¡xupi!,¡xupi!». A Rosa Gámiz li ha tocat cuinar unes sardines i baixar per la barana. «¡Cada vegada em surt millor!».

Bendicò (anomenat així per un personatge d'El Gatopardo) és l'únic que no riu. «És el meu fill», el presenta Herold, que assumeix per novena vegada la posada en escena de, segons la seva opinió, «la millor comèdia que s'ha escrit mai». Una peça de rellotgeria «atípica per la seva barreja de farsa, alta comèdia, pantomima i caos» que narra en una doble ficció com una «troupecutre intenta muntar un vodevilcutre». La va escriure, en tres actes delirants, el britànic Michael Frayn el 1982.

UNA «GESTA FÍSICA» / Enric Majó i Pep Planas ja hi eren en la versió del 2002, que es va veure al Borràs, i s'hi incorporen Anna Barrachina, Dafnis Balduz i Saida Lamas. «És l'obra més difícil que faré en tota la meva vida. Una gesta física i psicològica», diu Sitjar, que mostra els blaus que li ha deixat la barana. «D'aquí ve això de deixar-se la pell a l'escenari», fa broma Herold, que torna a disposar de Paco Mir per actualitzar el text.

A un ritme trepidant, els actors corren amunt i avall els 10 esglaons, surten i entren per vuit portes, i s'emboliquen amb cables de telèfon, caixes, un pal de fregar... «És tot tan mil·limètric que si t'equivoques amb l'ús d'un objecte pots arruïnar la funció», expliquen Pérez i Sitjar. Majó, addicte al whisky a la farsa, ho veu més clar: «L'obra és tan fantàstica que encara que ho féssim malament seria una bona comèdia».

Barcelona, recorda el director, té una relació «extraordinària» amb aquesta comèdia. S'ha muntat quatre vegades, més que en cap altra ciutat del món. Tot va començar una tarda a Madrid als 80. «Vaig veure tres nois jugant amb les fulles que havien caigut dels arbres. Eren els del Tricicle i els vaig felicitar perExit». Va sorgir l'amistat i la idea d'adaptar al català l'obra que Herold estava assajant:Al derecho y al revés. «Una de les claus de l'èxit a Catalunya, com va dir el mateix autor quan la va veure, és el joc que permet el bilingüisme. Castellà per alpel davant (la representació del vodevil) i català per alpel darrera (les baralles de latroupeentre bastidors).

Alpel darrerad'aquesta versió, més àgil i amb un decorat renovat respecte a les precedents, s'estila la macedònia lingüística. Herold parla quatre idiomes, i en va deixant rastres ara aquí i ara allà. «A vegades necessito traducció perquè faig girs estranys en castellà». Però l'entenen. «Si ens diu: 's'ha d'anar a l'arrel de la nou', sabem què ens vol dir», apunta Pérez.

Hi ha feelinga les entranyes del Borràs. Al director li plouen els elogis. «Mai alça la veu, accepta els suggeriments de tothom... Ungentleman, en definitiva. Res a veure amb el cràpula al capdavant de latroupede pega que interpreta Planas. «Conec col·legues que han patit directors així d'aprofitats i despòtics, però jo no», diu l'actor. «En un muntatge tan exigent i caòtic -diu Barrachina-, si et fessin quatre crits n'hi hauria per sortir corrents».

Els actors, asseguren, van «tots a l'una». És una obra coral, senseEtoosniIbrasque reclamen els focus. «Hi ha molta camaraderia, però jo he viscut unes quantes vegades guerres als assajos que poden destrossar el muntatge. Però aquí estem a l'altre extrem», postil·la Martínez. Aquí no borda ni el bo de Bendicò.

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

Més informació a

www.elperiodico.cat