A l'habitació 712

Una habitació amb vistes en qualsevol hotel de qualsevol ciutat del món. Això sí, prou gran per improvisar una miniplatea al costat de la porta. Aquests eren els únics requisits de l'espai escènic pensat per la coreògrafa i ballarina Àngels Margarit quan el 1989 va crear l'espectacleSolo para habitación de hotel per estrenar-lo al festival de teatre de Sitges. Unadelikatessena penes de 20 minuts tan intensos com insòlits que ahir va rescatar del bagul dels records per presentar-lo per primera vegada a Barcelona, dins la programació deDansalona.L'habitació 712 de l'hotel Le Méridien, a la Rambla, va obrir ahir a la nit les seves portes a uns quantsvoyeursque, de vuit en vuit, apostats al costat de la porta, compartien batecs i mirades. Les sessions es repetiran avui i dissabte i diumenge fins a sis vegades des de les 20.20 fins a les 22.20 hores.

«Va ser el meu primer solo i vaig voler fer-lo en un context diferent; un lloc on els espectadors poguessin percebre la soledat d'una manera molt íntima i emotiva, i vaig pensar que una habitació d'hotel era molt adequada», explica la coreògrafa, que durant la seva trajectòria ha buscat nous espais d'expressió. Va concebre aquesta «miniatura» coreogràfica, afegeix, com si es tractés d'un fragment d'una pel·lícula. «Com si la cambra em seguís i es rodés una seqüència cinematogràfica circular, que acaba com comença». La van inspirar pel·lícules comA la ciutat blanca, feridora trama sobre el desarrelament d'Alain Tanner.

Per Margarit, l'espectador assisteix com un «voyeuraccidental i sense el refugi de la foscor de la platea a una escena que succeeix en una habitació». La proximitat fa que la seva «mirada sigui tàctil», que capti la textura de les coses, la llum, l'olor. «Descobreix la intimitat d'un personatge atrapat en el silenci dels seus pensaments, de la seva soledat...».

Notícies relacionades

Carla Simón: «La meva mare va deixar l’heroïna i em va tenir a mi, tot i que després va arribar la putada de la sida»

La tornada de Mazoni: «Hi ha un punt en la teva carrera que és perillós: quan ja no ets novetat i tampoc ets una llegenda»

ANGOIXA // En l'escena, un llit de llençols blancs presideix les quatre parets. A sobre, es mou colpida, vestida de negre, una dona. La moqueta que entapissa el terra (tan vilipendiada a vegades) es converteix en la seva aliada. La ballarina vomita la seva angoixa arrossegant-se i llançant-s'hi... Després obre la finestra i comparteix la mirada a l'exterior amb el públic. Una safata amb l'esmorzar gairebé intacte revela la seva desgana, i els objectes personals escampats donen més pistes del seu estat anímic.

Una coreografia moltviatjadaque després de creuar oceans –s'ha vist a Veneçuela, Austràlia, el Japó, el Canadà...– ara torna a Catalunya, coincidint amb el 25è aniversari de la companyia que dirigeix Margarit, Mudances, a la qual el Mercat de les Flors dedicarà una retrospectiva al mes de novembre.