Recordant l'avi

La presència del director val·lisoletà Daniel V. Villamediana al Festival de Locarno és gairebé un assumpte familiar. Per un costat, entre tots dos hi ha una connexió evident: dos anys després de presentar al certamen el seu primer llarg,El brau blau, ahir va tornar-hi per estrenar el segon,La vida sublime. Per un altre, al nou film Villamediana intenta desenterrar les arrels familiars per crear-ne de noves.

«La idea va sorgir d'un viatge que va fer el meu avi després de la guerra civil –explicava ahir a Locarno–. Va anar a Cadis i va tornar al cap d'uns mesos, i mai va explicar a ningú el que li havia passat. A partir d'aquest buit, el protagonista, que és el meu cosí, crea una ficció familiar sobre tot el que li va poder passar al meu avi al sud». En tot cas, les arrels que furgaLa vida sublime no són només personals, ja que també porta a terme una meditació sobre les arrels de la cultura espanyola. «Vaig voler establir una relació natural entre la història i la cultura espanyoles i la psicologia i el desenvolupament del personatge, no només a través de la narració sinó també del tractament del paisatge. Castella és la terra, el lloc de l'infinit, i el sud és l'aigua, el somieig, el viatge».

La tauromàquia forma part essencial de la cultura espanyola, i el director en torna a parlar després de fer-ho aEl brau blau. «En efecte, és una de les senyes d'identitat de la cultura espanyola, i catalana. Per mi és important des de la primera vegada que vaig anar als toros, a veure José Tomás, i vaig quedar enlluernat. Per mi José Tomás és com un cineasta genial, és Robert Bresson».

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

«TOT ÉS IMPROVISAT» / Tot i això, el cineasta amb qui més directament es connecta aquí Villamediana és un altre.La vida sublime té referències explícites a Víctor Erice. «No intento emular-lo, però la seva pel·lículaEl sur i el guió mai filmat de la seva continuació són un dels gèrmens de la pel·lícula».

Per donar forma a aquestes inspiracions, Villamediana ha passejat per la frontera entre el que és documental i el que és fictici. «Vaig voler fugir del documental per afrontar la ficció de forma original i interessant. Sobretot, renovant la forma d'interpretació dels actors, que a Espanya solen ser molt teatrals, falsos. Gràcies als meus,La vida sublime a vegades sembla un guió escrit, però tot és improvisat». Ho ha aconseguit comptant en el seu repartiment amb personatges impagables com Pepe Grosso, teòleg i professor de filosofia, però també relacions públiques de discoteca i un portant. «Són personatges que tenen un guió dins, tenen coneixements, sentiments, històries i narracions. A més, són grans narradors i grans conversadors. Persones així t'aporten coses que un actor convencional no pot».