'Airbender, el último guerrero', Shyamalan en caiguda lliure

Basant-se en una popular telesèrieanimesobre un noi d'or capaç de controlar l'aire, l'aigua, el foc i la terra, M. Night Shyamalan treballa aquí per primera vegada a partir d'una idea aliena i aquest fet, donat el creixent fracàs de les seves idees pròpies, sona prometedor. No obstant, al fer-ho es magnifiquen les seves deficiències en aspectes fonamentals com el traç de personatges, l'orquestració d'accions i fins i tot el teixit d'una història substancial. Shyamalan maneja un relat essencialment idiota amb inexorable solemnitat. Sempre ha estat erròniament convençut de la seva pròpia profunditat, però això almenys l'ajudava a crear atmosferes usant eltempopacient, el suspens i elements sobrenaturals tractats amb simplicitat quotidiana. Però el que crida més l'atenció d'aquesta pel·lícula és la completa falta de ritme amb la qual combina una successió d'incidents frenètics i moltes veus enoffi diàlegs dissenyats únicament amb finalitats expositives.

En poques paraules, per molt fallits que acabessin sent els intents de Shyamalan d'emular Rod Serling (La dimensió desconeguda), resulten gloriosos si es comparen amb la seva imitació de George Lucas. Cap de les interminables escenes de nens practicant tai-txi envoltats de boles de foc i bombolles d'aigua generades per ordinador resulten mínimament competents, sobretot per culpa d'un 3D afegit a postproducció tan infame com el de la pel·lículaLluita de titans, que dóna al film una aparença fosca, borrosa i desenfocada i a canvi no proporciona cap profunditat. Shyamalan va concebreAirbender com la primera entrega d'una trilogia. Afortunadament, ningú a Hollywood no deixarà que la continuï.