Una gavina radical

Txékhov és, amb Shakespeare, no cal dir-ho, un dels dramaturgs més visitats i revisats. Sense anar gaire lluny, el dramaturg argentí Daniel Veronese ha firmat exitoses reconstruccions d'Oncle Vània i Les tres germanes. D'aquestes reconstruccions va ser un atent espectador David Selvas, que se suma a aquesta moda en què un actor que ha llaurat el seu prestigi tant des del rigor de l'escena com des del culebró televisiu s'introdueix en la direcció. Però en la seva incipient faceta de director, Selvas ha optat per la via més agosarada. Per aquí es van moure True West i Pasolini: who is p?, les obres petites que van antecedir La gavina, el seu salt al gran format amb un elenc de 10 intèrprets, que presenta a La Villarroel dins del Grec 2010, després de l'estrena a Reus.

Selvas no s'aproxima a una de les peces emblemàtiques de l'autor rus sota la pauta original. Ho fa des de la recent versió del dramaturg anglès Martin Crimp, més curta i amb una lectura contemporània de les relacions entre els personatges, de les quals extreu l'essència i la crueltat. Si Crimp situa l'acció als anys 40, Selvas l'arrossega fins avui, tot i que en manté l'entorn i els noms.

Ajuda d'Albet i Borràs

Moscou és la ciutat on habiten Kostia (Biel Duran), un jove autor, i la seva mare, la reconeguda actriu Irina Arkadina (Rosa Renom). «Kostia és un creador que podria, per exemple, preparar una obra per al Radicals Lliure», comenta Selvas. «I la seva mare és una gran dama del teatre que podria treballar al TNC i que faria gires d'èxit per Catalunya», afegeix.

L'apunt del Radicals no es queda en el terreny metafòric. Selvas va demanar a dos dels protagonistes habituals del cicle del Lliure, Nao Albet i Marcel Borràs, que l'ajudessin a elaborar l'espectacle de Kostia. «Són tres accions; una petita gamberrada», explica. Responen també al punt de vista «irreverent» amb què s'ha enfrontat al repte de fer un txékhov, respectant-ne l'essència però bastant menys les formes. «Vol ser un espectacle supervital, amb energia, compromís i emoció. Intentem que, com passa en el cine, hi hagi identificació amb els personatges. Una mica com ens han ensenyat els argentins», sentencia

Selvas.

Símbol del mal gratuït

L'amplitud de mires de la seva proposta es concreta també en el canvi d'alguns personatges per acostar-los al nostre temps, com el que interpreta Manel Sans, un avi de 90 anys en l'original i aquí un funcionari de 40. Però La gavina serà sempre reconeixible, diu Selvas, amb aquest animal com a símbol del mal gratuït, i amb aquest fill no estimat per una mare, que al seu torn es veu abandonada pel seu amant, Trigorin (Josep Julien).

Notícies relacionades

La facturació de la música en directe es quadruplica en 10 anys

‘Alpha’, de Julia Ducournau, inaugurarà el Festival de Sitges

En definitiva, passatges de la vida d'éssers humans marcats per «la seva falta de futur, pels seus desitjos incomplerts», explica Sans. «Que no troben el seu lloc, que viuen desenfocats en un món que canvia», diu Renom. «Personatges que viuen atrapats per la utopia de la felicitat», subratlla Duran.

Aquests personatges habiten una casa garatge que té l'epicentre a la cuina, dins d'una escenografia «en absolut realista», diu el director. Tampoc hi falta la vegetació que remet al llac omnipresent de La gavina. Una obra escrita fa més de cent anys, però que sembla parlar «de coses de fa poc més de cent dies», puntualitza Selvas.