Boris Pahor: «T'acostumes a la mort»

A Dachau,«les cendres del crematori adobaven els jardinets de les SS». Des del capdamunt del camp de Natzweiler-Struthof, als Vosges, veia «el forn, el fum sempre sortint, les flors vermelles cremant, i arribava la sentor de carn cremada». A Dora, l'enginyer Von Braun, «un nazi que feia treballar milers d'homes fins a morir, va entrar als EUA després de la guerra, on va rebre honors i va treballar a la NASA», denuncia indignat Boris Pahor. Ell va estar en camps de treball, no d'extermini: «Allà treballaven fins a l'extenuació presoners polítics que van lluitar contra el feixisme i és una injustícia que se'n parli tan poc, ara que hi ha rebrots nazis a tot Europa».

-Perquè sabia una mica d'alemany i un metge noruec i un de francès em van recomanar com a intèrpret. A Dachau vaig fer d'ajudant d'infermer. Amb l'avanç dels aliats, enviaven en trens la gent mig morta a Bergen Belsen, on va morir Anna Frank.

-¿Com va aconseguir salvar la vida?

-¿Com es pot entendre avui aquell horror sense haver-lo viscut?

-¿Com es pot explicar el que sents quan t'obliguen a despullar-te, quan veus la forca, les cambres de gas, quan t'ho prenen tot? ¿Com es pot reviure aquella terrible humiliació física i mental mentre un ho llegeix a casa ben calentet? Et feien esperar nu dues hores per entrar al barracó, tres per donar-te una miserable sopa. Sabies que t'havia de durar fins a l'endemà, igual que una finíssima llesca de pa. Pensaves amb l'estómac. La vida era omplir el temps entre àpats picant pedra o a la mina.

-¿Es pot viure amb tanta mort?

-T'acostumes a tot, fins i tot a la mort. L'home és així, té una gran capacitat d'adaptar-se. Al principi impacta molt; però, com que no pots volar per sobre d'això, t'has d'habituar a veure-ho cada dia.

-¿Emergia el millor de les persones?

-Els comunistes i els cristians eren fantàstics organitzant-se. Recordo que partien en mil bocins un rosegó petitíssim de pa per repartir-lo. S'ajudaven els uns als altres. Els comunistes eren com cristians laics. Ajudaven els que estaven a punt de morir donant-los un trosset de pa. Jo feia bitlletets per enviar gent a la infermeria. Venien deportats que s'abaixaven els pantalons i mostraven com s'havien embrutat per la disenteria i jo aconseguia enviar-los allà. M'agrada pensar que algun d'ells es va poder salvar.

Notícies relacionades

Testimonis de l'horror

Shlomo Venezia: «No hi havia esperança de viure»

-¿L'home ha après alguna cosa?

-Sembla que res. Vaig escriure el llibre el 1966 però el que hi explico és de total actualitat o pitjor. Hi ha commemoracions i flors però aquí s'acaba tot. A les escoles no s'hauria d'ensenyar qui va guanyar la guerra, sinó el factor humà, el drama que hi havia al darrere. La vacuna del segle XX no ha servit perquè la humanitat reaccioni.