Jordi Llansamà: «Tancaré abans per baixa moral que per fallida»

–¿Per què creia fa 20 anys que podria editar un disc vostè sol?

–Ni ho vaig pensar. Tenia un bon sou com a dissenyador, era fan de Corn Flakes i sabia que, si ningú hi invertia, les cançons mai veurien la llum.

–Al llarg d’aquests 20 anys molts grups l’han anomenat botiguer.

–És un elogi. Jo l’utilitzo per definir la nostra forma de funcionar. Les independents són petites botigues com el Colmado Quílez, i les multinacionals són grans superfícies.

–¿Ha sobreviscut tants anys per no haver arriscat més del compte?

–Sóc molt conservador. Si en tinc 10, no en gasto més de sis. Mai se m’ha acudit demanar un crèdit al banc.

–¿Mai?

–No. Les limitacions ara són polítiques. Abans no teníem diners per posar publicitat. Ara no en volem.

–Aquest conservadorisme deu haver xocat amb grups més ambiciosos.

–Sí, i ha sigut un patiment fins que he assumit el meu rol de futbol base. Quan un grup creix és més fàcil que salti a un altre segell. Però m’agrada veure que grups de la casa són puntes del rock independent del país.

–¿Mai ha vorejat la bancarrota?

–Hem viscut moments complicats, però com que no ens hem posat en embolics les necessitats bàsiques estan cobertes. Tancaré abans per baixa moral que per fallida. A més, 20 anys donen una certa estabilitat.

–¿En què ho nota?

–En el fons de catàleg. Discos al seu dia ruïnosos encara gotegen vendes. I amb quatre descàrregues i dos reports de SGAE, multiplicats per 100 referències i escaig, pagues el telèfon.

–¿Quanta gent treballa a B-Core?

–Ara som més que mai: dos a jornada completa i dos a mitja. Ha passat molta gent dels mateixos grups: de Standstill, Aina, No More Lies, The Unfinished Sympathy...

–Els grups de l’underground actual es burlen dels dels anys 90 perquè van aspirar (sense èxit) al gran públic.

–Encara que no ho diguin, tots els grups volen triomfar. El que varia és la manera: hi ha triomfs depelotazoi triomfs de suor. Al meu segell sé qui vol anar a la tele i qui no.

–B-Core no ha tingut pelotazos. I vostè no és un caçatalents típic.

–El 90% de grups no els he fitxat després de sentir-los en un concert o amb una maqueta. El cercle de gent que forma el segell fa decaçatalents. Els grups van de gira i em recomanen bandes amb qui han tocat.

–¿Quin és el seu gran supervendes?

–No n’hi ha un, però destacariaChildish(Corn Flakes),Aina(Aina),The ionic spell (Standstill),Red soul communitee(Tokyo Sex Destruction), el primer d’Unfinished Sympathy i el de The New Raemon.

–¿I el disc més infravalorat?

–Qualsevol de No More Lies.

–¿B-Core també és una família?

–Sí que tinc aquesta sensació de comunitat. Sovint l’amistat perdura encara que el grup faci discos en un altre segell. Però no tot és harmonia.

–Com a qualsevol família.

–Abans era més pinya. L’any que vam tenir un escenari B-Core al Festimad, els organitzadors van posar un camerino per a cada grup i al·lucinaven al veure que tots es van ajuntar en un i compartien amplificadors.

–¿Ja no és igual?

–Cadascú té la seva carrera i va pel seu costat, però hi ha un respecte mutu. Per això, més que els tres dies de concerts, que jo anomeno elcasament gitano, el que em fa més il·lusió és ajuntar-nos tots a berenar diumenge en un restaurant de Cabrils.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

–¿El del baixista de Madee?

–Exacte. ¡Tot és comunitat!