Andreu Rifé: «S'ha idealitzat molt el Barri Xino»

-Roba’m la cartera.

–S’inicia amb la mudança d’una parella. Al fer neteja al pis, ell troba el diari personal i alguns objectes del seu avi. Així descobreix que va ser el millor carterista de la ciutat. A partir d’aquí, busseja en aquest món de baixos fons.

–¿De quina època?

–A la Barcelona entre els 30 i els 50. La història, de ficció, parteix d’un personatge real de l’època que va muntar una escola de carteristes a Gràcia. Ho vaig descobrir en un reportatge de Domènec de Bellmunt, que el va entrevistar. Era un tal Lluís, un lladre de guant blanc.

–¿Manté aquesta etiqueta correcta per al seu lladre?

–L’he fet més canalla. És un transsexual. Em venia de gust transgredir perquè volia mostrar la cara més miserable del Raval, el que abans es coneixia només com el Barri Xino, una zona que s’ha idealitzat molt.

–¿El mou llavors una intenció de denúncia, gairebé moralitzant?

–No vull fer moralina, més aviat poesia. No faig una defensa d’aquest món i mostrem les cares del prisma. Aquest barri és encara un reducte de desordre, on prevalen els instints. L’obra és una hipèrbole d’un territori de vitalitat i excentricitats. Em vaig arribar a plantejar de personatge l’escriptor Jean Genet, que va viure els anys 30 a la zona, però era massa gran.

–¿És una illa deserta a la ciutat?

–Sí. Barcelona ha entrat en un punt d’europeïtzació molt estandarditzat i el Raval es manté com aquest reducte on manen els instints. Però no és idíl·lic; hi ha misèria.

–Tornem a l’obra. Vostè és un home orquestra: actor, director i autor del text i de la música. I fins i tot canta i toca els teclats.

–És el que en dic teatre pop, que vaig iniciar ambTerròs!M’interessa cada vegada més la unió entre la música i el teatre. Toquem en directe amb bateria, guitarres, baix i teclats, recolzats en bases electròniques.

–A més ha gravat un disc que també es diu Roba’m la cartera.

–Forma part delpack. És un disc amb 11 cançons, de les quals nou es toquen en directe durant l’obra.

–L’acompanya a escena Anna Prats, com a actriu i cantant. ¿Havien treballat abans junts?

–No. Va arribar a l’obra després de passar un càsting. A més de cantar, ha de fer quatre o cinc personatges, com jo, en elsflashbacks que se succeeixen a l’obra. Tot un repte.

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

–¿La companyia Pelones ha quedat aparcada per un temps llarg?

–Estem en una etapa de pausa, de reflexió, després de tancar una etapa de 14 anys. Cada un busca ara noves energies i sinergies per nodrir-nos de nou.