L'amarga nit de 'la niña de Shrek'

Desballestada, trista i amb la mirada perduda va aparèixer la matinada passada la niña de Shrek al plató deBuenafuente(La Sexta). Anava revestida amb els colors blaugrana. Tota ella blaugrana. Fins i tot amb una trompeta blaugrana. I la seva desolació era esglaiadora. El seu cap l’havia enviat prèviament a la font de Canaletes. Allà ens la va enquadrar el realitzador, primer un pla curt, de la cara, del rostre, i després van anar obrint l’enquadrament i vam veure que la criatura estava sola, completament sola, patèticament sola, enmig del no-res, enmig de la mudesa excepcional d’aquella nit a la Rambla de Barcelona. De tornada al plató, arrossegant els peus, sense res a celebrar, ni la més mínima alegria a la cara, aquesta niña de Shrek ens va transmetre una desolació esglaiadora, com aquella pobraGiulietta MasinadeLes nits de Cabiria, que caminava perduda pels turons de Roma, capcota, perquè un canalla sense ànima li havia atacat cruelment el cor. ¡Ah! Quina gran interpretació deSílvia Abrilen el seu paper de nena desfondada. La lletjor de la cara, admirablement treballada pels serveis de caracterització del programa, no era riure el que ens va produir aquesta nit. Era solidaritat en l’infortuni més demolidor. Va resumir aquesta niña de Shrek en un moment el cop de pèndol de la gloriosa crueltat futbolística. Havíem vist a TV-3 l’excitació de l’avantmatx, quan tot era alegria i il·lusió. Amb el crit d’«¡Ha començat l’operació remuntada!»l’equip de l’àrea d’Esports dela teva fins i tot va llogar un helicòpter perquè les càmeres seguissin l’autocar dels gladiadors en el seu trajecte de l’hotel fins a la gespa. I després va venir el que va venir. I al concloure el post-matx,un compungitXavi Vallsva acabar dient:«Disculpin el to d’aquest programa. Potser no ha sigut l’adequat. És que estem una mica... desinflats». Sí senyor, desinflats com la niña de Shrek. Però algú va cridar llavors, crec queBernat Soler:«No passa res, queda la Lliga, ¡i el Barça la pot guanyar!». ¡Ah! Quin repunt d’il·lusió. Recordo que quan jo anava al col·legi, les tardes que ens quedàvem sense berenar, sempre hi havia un ànima caritativa que deia:«Nens, nens, ¡després de sopar, hi ha flam per postres!». I se’ns tornava a dibuixar un ingenu i infantil somriure a la cara.