Diego Martín: «Sóc cantant, no un pallasso de fira»

–Porta un gran disc sota el braç.

–Gràcies. La veritat és que no paro de rebre afalacs dels que notes que són de veritat. No és allò típic que et diuen «que maco» i ja està.

–¿Què significa el títol, Melicia?

–És un joc de paraules amb la ciutat on em vaig criar i la ciutat on visc (i on vaig néixer): Melilla i Múrcia. És com un lloc imaginari on neixen les meves cançons. Com tornar a

ser nen.

–Evoca a la portada els dos llocs.

–Són dues ciutats meravelloses. Múrcia conserva petiteses impensables en una gran urbs i Melilla segueix sent una joia desconeguda. A mi m’han arribat a preguntar si allà hi havia lleons. Com ho sents....

–¿El confonen amb el seu homònim, l’actor d’Hermanos y detectives?

–Un dia un taxista em va explicar que li va dir: «Coi amb el Diego Martín aquest. Vinc de Mèxic i a l’hotel volien que els cantés alguna cosa».

–¿Sempre havia volgut ser artista?

–Fins als 17 anys ni m’ho vaig plantejar. Em vaig aficionar al sentir un noi que tocava la guitarra a l’institut. Recordo que em menjava els entrepans al seu costat i ni parlàvem ni res. Jo també vaig aconseguir una guitarra i componia coses ridícules.

–I avui fins i tot Malú li demana temes.

–Sí, i ara hem fet un duo.

–Es va fer famós gràcies a un duo amb Raquel del Rosario ¿Li van trucar d’alguna televisió xafardera?

–Fins i tot em perseguien paparazzis pel carrer, però no vaig dir res. Jo sóc cantant, no un pallasso de fira.

–Abans se’l veia a les entrevistes molt a la defensiva.

–Sobretot quan em deien: ‘¿Et molesta que et comparin amb Alejandro Sanz?’ És clar que no. Però hi ha qui només volia punxar.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

–¿Quins altres artistes escolta?

–Keziah Jones i l’italià Negramaro. I m’encanta la sobrietat de l’últim de Bunbury. I que versioni Jeanette; perquè també m’agrada molt la vella cançó melòdica.