Coses de la mort pròpia

Si Jules Renard deia que criticar el món burgès és burgès, podríem afirmar que qui assegura que no escriu una autobiografia està sent autobiogràfic. Julian Barnes (Leicester, 1946) insisteix a dir queRes a témerno ho és, tot i que els seus pares i el seu germà filòsof, les seves lectures favorites i els seus dubtes com a escriptor apareixen a cada pàgina. Potser el que Barnes vol és redefinir el gènere d’acord amb lesMemòriesdel seu admirat Chateaubriand, o potser pensa que, en realitat, la consciència de finitud i els usos de la fe religiosa i els seus antònims monopolitzen massa aquesta meditació feta a corre-cuita per qualificar-la «d’autobiogràfica». El cas és que s’agraeix infinitament que Barnes es deixi emportar per un torrent d’idees sense sotmetre’s a una estructura cronològica o temàtica, permetent que Renard el faci pensar en Jacques Brel, que els records d’infància el condueixin a la divagació neurològica, que Stravinsky comparteixi llit amb Flaubert, i que floreixin els aforismes brillants («Potser el sentit de la mort és com el sentit de l’humor. Tots creiem que el que tenim –o no tenim– és perfecte i adequat per a la correcta comprensió de la vida. Són els altres els que no porten el pas»). Perquè a través de tot plegat, sabem que pensa en la mort agafat al seu coixí i diàriament, que del seu ateisme durant la joventut ha passat a l’agnosticisme en la seva maduresa i que, encara que cregui en la religió de l’art, segueix tenint tanta por de desaparèixer com el més comú dels mortals.

No hauria d’espantar el llistat de noms il·lustres que Barnes domina amb l’habilitat d’un tafur repartint asos. Lluny de ser elitista, l’autor deMetrolandacosta al lector els seus models literaris gairebé amb afany didàctic. La distància, entre tragicòmica i analítica, que acostuma a tenir la seva prosa, s’escurça: la pròpia vida fa que l’estil de Barnes, que sembla condemnat a racionalitzar-ho tot, esmoli el tall de la seva navalla: al final, queda la decepció d’un fill escriptor quan els seus pares saluden amb indiferència la seva primera novel·la. Jugant a fet a amagar amb el format autobiogràfic, transvestint-lo d’assaig digressiu, Barnes ha aconseguit un dels seus llibres més càlids, més pròxim a les seves debilitats i a les del

lector.

RES A TÉMER

Notícies relacionades

Un Caldara inaugura el Festival de Pasqua de Peralada

Sara i Iker, freds i distants

NADA QUE TEMER

Julian Barnes. Trad.: Alexandre Gombau / Jaime Zulaika. Angle / Anagrama. 288 / 300 p. 19,80 / 19 €