Una distopia que barreja Kafka i Roberto Arlt amb la pel·lícula 'Brazil' converteix Saccomanno en el premi Biblioteca Breve de la dècada

Diuen que un clàssic es distingeix per les seves lectures, el seu llenguatge i el seu diàleg amb la tradició, per la seva definició del món, per la seva resistència al pas del temps. S’haurà de veure com li proven els anys aEl oficinista, però per la resta ja es pot dir que la nova obra de Guillermo Saccomanno (Buenos Aires, 1948) té ànima de clàssic. És, en molts sentits, el millor premi Biblioteca Breve de la dècada, el que menys desentona amb la seva primera etapa. Marcarà un punt d’inflexió en el guardó i, arribi a clàssic o no, perdurarà.

El oficinistaés una distopia de caràcter kafkià i ànima russa. L’exploració interior, somiejos inclosos, d’un servil empleat en una societat ominosa que és tant l’argentina com la capitalista, tant la d’avui com l’oculta en els plecs més foscos del

demà.

PASSIÓ IDEALITZADA / En la seva soledat, l’oficinista coix i malgirbat que dóna títol a l’obra és com qualsevol: s’adapta, renuncia, sobreviu, però no necessita res més que una espurna per creure en la passió. La seva idealitzada història d’amor amb una secretària, no obstant, podria ser un miratge. I, tot i així, el pot salvar de l’infern. Per ella pot matar o morir, es pot deixar humiliar. Per ella pot delatar, si fa falta, un company. Pot ser un altre. És, potser, la seva última fuga. La seva

condemna.

El oficinistaés també estil, pur estil d’aquest autor consagrat, desconegut a Espanya excepte pel premi Hammett a77, que és Guillermo Saccomanno. Frases concises, el·lipsi, tematitzacions, atmosferes seques i abismades. Acció interior en una ciutat sense llum, plena d’helicòpters, gossos clonats, guerrillers i pluges àcides. Com si el Premio Nacional argentí hagués desposseït d’història la trilogia formada perEl amor argentino, La lengua del malóni77, com si hagués destil·lat des del seu retir a Villa Gesell l’essència de la seva millor literatura.

Entre el més inesgotable d’El oficinista,per fi, hi ha els seus referents. Kafka a consciència, Albert Camus, però també J.G. Ballard i Philip

K. Dick, i també el seu fetitxe, Roberto Arlt, sobretot el deLos siete locosiEl juguete rabioso. I de fons, entre la recerca a l’estil de Dostoievski i la depuració a l’estil de Cormac McCarthy, l’univers de Terry Gilliam a la pel·lículaBrazil,amb la qual comparteix molt malgrat defugir-ne l’aire grotesc.

La cruesa descriptiva, la cosificació de la família («la cria») i, sobretot, l’impecable relat de com es rebel·la una joguina trencada en una fàbrica deshumanitzada són, en canvi, mèrits de l’autor. Un gran autor i una gran novel·la, en suma, un gran Biblioteca Breve i una gran lucidesa a l’hora de retratar els pitjors malsons del segle XXI.

3 EL OFICINISTA

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

Guillermo Saccomanno

Seix Barral. 208 pàgines. 18 €