Anar al contingut

UN DIVERTIT EXERCICI LITERARI RERE ELS PASSOS DE QUENEAU

A 'Xocolata desfeta', Joan-Lluís Lluís narra de 123 formes un incident al carrer de Petritxol

ERNEST ALÓS
BARCELONA

Un jove llaminer (posem que l’autor, Joan-Lluís Lluís, Perpinyà, 1963) vol prendre una xocolata calenta al carrer de Petritxol. Però aquell dijous una noia morena, al crit de «Jo també sóc de Cassà de la Selva!», l’apunyala. Dos dies després, a l’hospital, un policia pregunta a la víctima si l’agressora somreia.

Fins de 123 formes diferents explica aquesta microhistòria Joan-Lluís Lluís en el seu últim llibre, Xocolata desfeta. I els seus exercicis d’espill resulten no ser solament una emulació de l’original, els Exercicis d’estil, de Raymond Queneau, sinó que diverteixen. Que és del que es tractava, a més de demostrar que «el català té molts més recursos dels que la gent pensa».

Joan Lluís-Lluís explora gèneres (telenovel·la, diari íntim, bíblic, himne nacional, faula, cal·ligrama, haiku, relat de vampirs, recepta de cuina, cançó gospel), dialectes, traves diverses (evitar la e, utilitzar només la a, o llatinades, o vulgaritats, o anglicismes, o monosíl·labs...), i imita escriptors diversos (¡i a pintors!)...

Ironia

Aquí és potser on brilla més, però prefereix haver-se limitat als seus autors favorits «per no fer només un llibre de pastitxos literaris». A la manera d’Ausiàs March («e me llança ab crits i vehentement lo nom d’un poble de lo septentrió»), Verdaguer («al carrer Petritxol em duien mos passos»), Salvat Papasseit («sina de xocolata sota la brusa blanca»), J. V. Foix («vagava jo, seguint una oronella»), Pla («3 de març. Sempre m’han agradat els dijous»)...

Joan Lluís-Lluís també es venja dels redactors de ressenyes i crítiques literàries, contraportades de llibres i entrevistadors de ràdio. I deixa en evidència el llenguatge políticament correcte. «És el capítol més llarg. Però és que parlar políticament correcte és esgotador», diu, assegut a la granja Dulcinea del carrer de Petritxol de Barcelona, és clar.

La idea de seguir l’exemple de Queneau va ser un impuls, però la redacció del llibre ha estat laboriosa: «He hagut de fer una exploració sistemàtica del català per buscar arcaismes i dialectalismes».

La conclusió a la qual espera que també arribin els que s’acostin a Xocolata desfeta és que la llengua té moltes més tecles per tocar que les del «català de la televisió en què se suposa que hem d’escriure tots».

Un consell. Per més variades que siguin les aproximacions a l’intent d’homicidi de la pubilla de Cassà de la Selva, llegir les 123 històries una darrere l’altra pot resultar excessiu. «Espero que el lector es diverteixi, perquè jo he disfrutat infinitament escrivint el llibre, i espero que es transmeti», explica Lluís. «Però recomano anar picotejant una mica a l’atzar», afegeix. Sucant el melindro al català.