La galeria Àmbit A&D resumeix dos segles de pintura catalana

No semblen els millors temps per obrir una galeria d’art, però a Àmbit A&D, inaugurada el 18 de desembre passat, no ho tenen tan clar: «En època de crisi s’ha d’aguditzar l’enginy, aguantar, atrevir-se i adaptar-se, i qui més bé s’adapta és qui sobreviu». Amb aquest concepte tan darwinià explica l’obertura d’aquesta sala Carmina Otero, la seva directora i copropietària (amb el seu marit, Josep Maria Benach).

Però ni la sala és tan nova ni els Benach són uns nouvinguts en el món de l’art. Des del 1985 dirigeixen la sala Àmbit, un clàssic de les galeries barcelonines que fins al 2007

–quan es va traslladar al carrer d’Atenes– tenia la seva seu on ara s’ubica la nova. «Teníem l’espai i un gran fons d’art», apunta Otero, i d’aquí va sorgir la idea d’Àmbit A&D, un espai més heterodox, pensat per alternar art i disseny (per això la A i la D del nom).

Notícies relacionades

Les desfilades creuer de Louis Vuitton

HBO Max cancel·la la tercera temporada de ‘30 monedas’

Miscel·lània personal és una mostra d’obra de petit format, «un tipus de peces amb un preu molt més assequible que les grans teles», explica Otero. Petit no vol dir menor, ja que s’exhibeixen obres extraordinàries amb firmes de Marià Fortuny, Frederic Amat, Miquel Barceló, Josep Guinovart, Robert Llimós, Albert Ràfols-Casamada, Evru, Perico Pastor, Carlos Pazos, Joaquim Mir, Joan Fontcuberta, Leandre Cristófol, Xavier Mariscal, Joan Ponç i J. J. Tharrats. En total, un centenar d’artistes dels dos últims segles nascuts o residents a Catalunya.

Manel Valls, comissari de l’exposició, s’ha deixat guiar per «les rareses dels autors» per poder seleccionar les peces. Així,Miscel·lània personal està plena de peces inèdites i difícils d’adjudicar, com un dibuix surrealista de Tharrats, unes obres abstractes de Perico Pastor i una petita tela de Frederic Amat on dominen el vermell i el verd intens. Però el que crida més l’atenció és la distribució de les obres: estan agrupades seguint paràmetres estètics, de manera que conviuen diferents artistes, èpoques i estils de forma harmoniosa. Només hi ha un però: les obres no estan identificades, encara que la resposta desmunta del tot l’objecció: «Volem que la gent s’enamori de la peça, no de la firma», sentencia Otero.