Guy Ritchie reviu el culte a Sherlock Holmes

Dues pel·lícules poderoses, per diferents motius, rivalitzen a partir d’avui a les pantalles.Sherlock Holmesressuscita un dels gran mites literaris, el detectiu londinenc creat per l’escriptor escocès Arthur Conan Doyle, mentre queLa cinta blanca traça un retrat implacable d’una Europa central malalta, encara que sigui viatjant pel temps fins als inicis del segle XX.

Sherlock Holmes presenta la novetat d’un tractament més modern del sublim personatge ideat per Doyle el 1887, a les pàgines del relatEstudi en escarlata, cosa previsible tenint en compte qui dirigeix (Guy Ritchie) i els actors elegits per interpretar Holmes i el doctor John Watson (Robert Downey Jr. i Jude Law).La cinta blancaincideix en la línia devastadora habitual de Michael Haneke, reflectint la violència inherent en la societat europea amb el seu estil concís i fosc. Dos films impecables a la seva manera, encara que s’assemblin com un ou a una castanya.

De Guy Ritchie, firmant deLock & Stock, Snatch (porcs i diamants)oEnduts per la marea(la tonteria que va fer per a lluïment de Madonna, llavors la seva companya sentimental), podia esperar-se un gran artifici espectacular en lloc d’una pel·lícula més continguda i, en essència, bastant fidel a l’imaginari del personatge tant en la trama original –que no es basa en cap novel·la concreta de Conan Doyle, encara que pessiga elements de totes elles–, com en els seus sorprenents mètodes deductius. Els canvis, amb tot, resulten evidents, una mica en la línia del que planteja Alan Moore en el seu còmicLa lliga dels homes extraordinaris: més acció, més poder visual –començant per una reconstrucció amb fons digitals del fosc Londres de l’època i acabant amb la seqüència de la baralla a les drassanes– i considerables retocs, tant físics com anímics, en la parella protagonista.

DOWNEY JR. I LAW / Jude Law demostra ser un perfecte contrapunt, un bon actor que no enfosqueix les estrelles, mentre que Robert Downey Jr. confirma que està vivint una segona joventut després d’haver estat superheroi aIron mani actor de raça negra aTropic thunder: ¡una guerra muy perra! Per si algú s’estranya que un actor nord-americà es mogui tan bé ficat en la pell d’un arquetip tan britànic com el de Sherlock Holmes, convé recordar que Downey Jr. ja va incorporar amb extremada convicció Charles Chaplin –comediant londinenc, encara que establert a Hollywood– en elbiopicrealitzat per Richard Attenborough el 1992.

La societat londinenca que presenta Sherlock Holmesés qualsevol cosa menys alegre, efusiva i optimista, i està plena de parlamentaris corruptes, sinistres ordres secretes, practicants de màgia negra, espies i malvats. En un altre ordre, fora de la ficció aventurera i detectivesca del film de Ritchie, l’última pel·lícula de Haneke també mostra una societat en descomposició, mesquina, violenta i malsana, en aquest cas un poble del nord d’Alemanya poc abans de la primera guerra mundial. Res que Haneke no hagi tractat amb el seu rigor acostumat, fins i tot quan s’ha servit dels dòlars de Hollywood per recrear la seva obra més representativa,Funny games.

HANEKE I CARRIÈRE /La cinta blanca, guanyadora de la Palma d’Or a l’últim festival de Cannes i considerada la millor pel·lícula europea del 2009, va ser gestada inicialment com una minisèrie de televisió. Això va tenir lloc el 1999, quan Haneke va perfilar el primer guió i es va posar en contacte amb diverses cadenes. Però no va arribar a un acord amb cap d’elles, de manera que el projecte va quedar arxivat fins que es va reprendre com a pel·lícula (de 144 minuts, 60 menys del que havia de durar inicialment la minisèrie), cosa que va obligar a una readaptació del tractament original que Haneke va emprendre amb la col·laboració de Jean-Claude Carrière. No és estrany que hi hagi certs paral·lelismes, en el tractament cruel de les relacions humanes, amb l’obra de Luis Buñuel, tenint en compte que Carrière va ser guionista del director deLa vía láctea.

La pel·lícula, filmada en blanc i negre, relata els esdeveniments que tenen lloc en un poble alemany protestant cap al 1913. Alguns d’aquests estranys successos són el segrest i la tortura de dos nens i un incendi provocat. El mestre del poble és qui estudia els esdeveniments, però La cinta blancano té un punt de vista únic: la càmera de Haneke s’endinsa en cada una de les cases per poder mostrar amb tota la seva crueltat la toxicitat i violència dels gestos i relacions quotidianes.

Sense el rigor de Haneke ni la imaginació de Ritchie, Nick Cassavetes, fill de John Cassavetes i Gena Rowlands, presenta la seva nova pel·lícula amb consciència, La decisión de Anne. La història invita al lacrimal fàcil

–una nena engendrada per ser donant de la seva germana gran, malalta de leucèmia, decideix demanar l’emancipació mèdica dels seus pares perquè està cansada de servir només per donar parts del seu cos i litres de la seva sang– i els personatges

Notícies relacionades

El MNAC reitera la seva «incapacitat tècnica» per traslladar les pintures de Sixena i envia al jutge nous informes que «avalen» la seva postura

Els teatres de Barcelona consoliden el seu idil·li amb el públic amb un altre rècord: 3.133.494 espectadors

–les dues germanes, els seus pares, l’advocat que es fa càrrec del cas–, així com el repartiment –uns solvents Cameron Diaz, Alec Baldwin i Jason Patric–, presenten unes arestes que el director no sap, o no vol, explorar.

MILLA JOVOVICH / Finalment, Milla Jovovich explota el seu vessant més dinàmic aEscapada perfecta, un thriller ambientat en unes illes paradisíaques. L’argument no dóna per més: una parella aventurera (Jovovich i Steve Zahn) passen la lluna de mel a les platges de Hawaii i s’enfronten a una sèrie d’assassinats i a altres parelles de qui no saben si es poden refiar.