CINE / RODATGE

Gorka Merchán explora els tabús sobre ETA en el seu primer film

Juan José Ballesta, Verónica Echegui i Carmelo Gómez, primers del repartiment

'La casa de mi padre' defensa la idea de la inutilitat de l'odi i la violència

2
Es llegeix en minuts
CRISTINA SAVALL / ZARAUTZ

Gorka Merchán (Sant Sebastià, 1976) titula el seu primer llargmetratge amb el nom del poema més recitat de Gabriel Aresti.La casa de mi padresorgeix de sentits versos i del compromís "ètic" d'afrontar, segons les seves paraules, el conflicte basc i el terrorisme que imposa ETA amb la certesa que "la violència i l'odi no porten enlloc".

El director s'acosta a "un tema tabú" des del dolor d'una família trencada per l'abisme polític: el germà petit està amenaçat per negar-se a pagar l'impost revolucionari i el gran, que és militant de l'esquerraabertzale, és pare d'un activista de lakale borroka.

EL FINAL DE LA TREVA

El rodatge, que transcorre per aldees allunyades de Guipúscoa, va començar el 7 de juny, dos dies després que ETA trenqués la treva. "Va ser un cop moral", assegura Iker Monfort, coproductor d'aquesta pel.lícula, que compta amb Juan José Ballesta, Verónica Echegui, Emma Suárez i Carmelo Gómez, uns actors molt sol.licitats aquests últims mesos. Després que s'anunciés el final dels dies de treva, els permisos concedits pels ajuntaments, de sobte, van començar a caure. "Es va complicar. Els actors, lògicament, es van espantar. Ningú vindrà a engegar-nos un tret, però sí que poden venir amb crits i pancartes. Per això anem alerta", diu.

En una d'aquestes escenes cancel.lades havia d'esclatar un autobús enmig de Sant Sebastià. "Ara, per cautela, l'ajuntament no s'atreveix a donar-nos el permís. La gent es pensaria que és un atemptat real". Monfort comparteix la producció deLa casa de mi padreamb una empresa catalana, Media Films, i una altra de madrilenya, Videntia Frames. Quan fa tres anys els va arribar el guió, es van plantejar la possibilitat de rodar a Cantàbria. "I va arribar el miracle: ETA va anunciar l'alto el foc, i vam poder afrontar la preparació del rodatge amb tranquil.litat i total llibertat creativa."

Una de les seqüències més complicades té com a escenari el cementiri de Zarautz. Les càmeres, per un dia, acompanyen les flors iikurriñesen aquest paratge marcat pels greuges i els patiments. Gorka Merchán capta els plors d'Emma Suárez i de Verónica Echegui a uns escassos passos de la tomba de Jon Paredes Manot,Txiki, militant d'ETA afusellat el 1975 pel franquisme. A prop hi ha el panteó on la banda terrorista va amagar fa sis anys un artefacte explosiu amb la finalitat --fallida-- d'atemptar contra dirigents del PP en un homenatge a José Ignacio Iruretagoyena, el regidor de dretes assassinat el 1997 per ETA.

Notícies relacionades

LLOPS, USURA I ARMES

"Hi ha massa odi en aquesta terra. Alguns s'han convertit en el que més odiaven, en la mateixa cosa contra la qual van començar a lluitar", diu el director, convençut que la història que planteja no agradarà "a cap extrem". Res a veure, segons ell, ambEl lobooGal. "El dolor no és exclusiu de ningú. Tota la societat basca és víctima i a la vegada culpable, alguns per omissió. ¿No és igual d'assassí un etarra que un policia? Matar deslegitima qualsevol postura". Com el poema d'Aresti, la seva pel.lícula parla de llops, usura i armes.