"Quan surto del metro a Llucmajor em sento a casa"

Salt rere salt. És la mecànica d'«un cul inquiet», el que des de petit va ser -segons el seu pare- el gimnasta Gervasio Deferr. Així va anar construint des dels 5 anys la seva carrera esportiva. No hi deu haver ni un centímetre al carrer de Borgonya en què les mans i els peus de Gervasio Deferr (Premià de Mar, 1980) no hagin impactat alguna vegada per aixecar les seves piruetes a l'aire.

Al costat de la plaça Major de Nou Barris, on el seu pare, José Luis -conegut al barri com a Pepe Deferr-, té encara avui un taller mecànic, els salts d'aquell nen entretenien, sorprenien i feien moltíssima gràcia als seus companys de joc i a tot un veïnat que anys després es va convertir en el públic més fidel de les retransmissions televisives de proves olímpiques i mundials del seu veí atleta. Desimboltura i agilitat demostrades tantes vegades en l'asfalt i la sorra de descampats del barri de la Guineueta, es van traduir en dues medalles d'or olímpiques (Sydney 2000 i Atenes 2004) en la prova de salt de poltre. I una plata en terra als Jocs Olímpics de Pequín, el 2008.

Un barri, una família

Durant els seus primers 20 anys, Deferr passava gairebé totes les seves estones lliures a Nou Barris. «Aquest és el lloc on més he jugat de petit», diu l'atleta. «Perquè quan arribava a Premià, després de les classes, era tard i estava cansat. Però les tardes que venia aquí, no parava», explica. «Ens ajuntàvem fins a una quinzena d'amics del barri, sis o set érem fixos, i a dos d'ells encara els veig», detalla Deferr. «Anàvem en bicicleta, jugàvem a futbol i pujàvem a tots els arbres. Hi havia una olivera molt gran que per a nosaltres era el punt més llunyà en el qual podíem jugar. Pujàvem allà i des del taller el meu pare ens vigilava», rememora qui als 18 anys va ser subcampió del món en terra.

«Sense menysprear Premià, aquí a Nou Barris la gent m'ha tractat sempre molt bé. Encara ara baixo a la parada de metro de Llucmajor i quan surto al carrer, sento que ja sóc a casa. Aquest és el sentiment que m'ha quedat d'aquest barri», afirma.

Però les obligacions professionals com a atleta d'elit van anar hipotecant cada vegada més les seves hores lliures fins pràcticament fa tres anys, quan va anunciar que es retirava de la competició. El mes de febrer del 2011, Gervasio Deferr va detenir el cronòmetre del seu palmarès, el del millor gimnasta de la història de l'esport espanyol -segons van deixar constància tots els mitjans de comunicació després de l'anunci de la seva retirada.

Des d'aleshores, Gervi -com és més conegut l'atleta- és instructor d'acrobàcies al Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat. «Porto una quinzena d'esportistes de diferents disciplines com salt de perxa, lluita lliure i grecoromana, snow freestyle i trampolí», explica Deferr. «Els ensenyo a caure bé, a rodar a l'aire, a controlar el cos mentre són a l'aire, de cara avall, a més de cinc metres de terra», detalla l'expert en piruetes aèries.

«En realitat, a Gervi el vam apuntar a classes de gimnàstica perquè aprengués a caure», puntualitza el seu pare. «Perquè ell no tenia por de res. Jo li deia: 'salta' des de la distància que fos, i ho feia. El seu domini d'espai, moviment i terra eren excel·lents. Era un boig. Amb dos o tres anys va travessar la piscina de Premià. Realment, era un cul inquiet», explica l'argentí Pepe Deferr, pare del gimnasta.

Projecte social a la Mina

Notícies relacionades

«El circ de l'Ateneu treballa el desenvolupament de les persones»

Can Masdeu, la leproseria ocupada

Tots els dijous al migdia, hi ha una taula davant del taller del Pepe. Fa 35 anys que un asado argentí congrega argentins i amics al barri dels Deferr. «Comprem la carn al Juan i a la Loli del mercat de Canyelles i ens reunim aquí. I com que en gimnàstica entrenem de dilluns a dissabte, el dijous a la tarda tenim lliure. I així puc venir a compartir l'àpat», explica qui, d'aquesta manera, segueix en contacte amb el districte. «Tot això ara és molt bonic, potser una mica menys familiar, i massa urbanitzat, però per a mi segueix sent molt acollidor», diu.

«Els que em van veure créixer aquí, quan vaig començar a guanyar medalles em van seguir tractant com sempre. S'alegraven de les meves victòries sí, però no se sorprenien, tenien molta fe en mi. M'alegro d'haver complert, és un pes que em vaig treure  de sobre. Vaig donar el màxim, encara que em quedés l'espina de no haver estat mai campió del món en terra, tot i que ho vaig ser olímpic», expressa el gimnasta, impulsor d'un projecte social al barri de la Mina. Allà, al Club de Gimnàstica la Mina Gervasio Deferr, fundat per vuit exesportistes, es donen classes de lluita i gimnàstica a nens i joves d'entorns desafavorits.