Clara Peya, creadora total

La polifacètica Clara Peya, pianista i compositora hiperactiva, ja ha editat sis discos als seus 30 anys i ha creat la música de musicals com 'Mares i filles' i 'Homes foscos', ha col·laborat amb La Intrusa Dansa a 'Best of you', muntatges de dansa teatre com 'Limbo' amb L'Era de les Impunxibles, companyia de la qual és cofundadora. Ha col·laborat en espectacles de circ 'Garbuix' i també en una òpera de butxaca, '4Carmen'. Aquest divendres, no obstant, es concentrarà només en la música per presentar una nova versió de 'Mímulus', el seu últim disc, al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT).

En aquesta ocasió Alessio Arena i Sandra Sangiao, de la Barcelona Gipsy Klezmer Orchestra, interpretaran per primera vegada les cançons en comptes de Ferran Savall i Judit Nedermann, amb qui va gravar el disc. Vic Moliner (contrabaix) i Didak Fernández (bateria), la resta de l'equip va gravar l'àlbum, completen la formació. "A diferència d'altres treballs meus com 'Espiral', aquest últim disc és més romanticocomercial" diu Peya, una dona que desprèn una gran energia i no té por de dir les coses com li surten, sense filtres. 'Mímulus' té melodies agradables i lluminoses, entra bé i transmet bones vibracions. "Sóc una romàntica exaltada, una punki romàntica. Vaig de dura però sóc supertendra".

Però adverteix que el pròxim disc serà diferent. "En el següent el piano tindrà més protagonisme, encara que hi haurà veus". L'acústic que va gravar a la Casa Orlandai per a Música Directa d'EL PERIÓDICO i que acompanya aquesta informació en dóna una pista.

Una de les seves pegues, admet, és que amb tanta activitat descol·loca el personal. "Jo tinc el problema o la virtut que m'agrada molt tot i faig coses molt diferents. Tinc molt poques limitacions musicals i artístiques, i per això puc fer un disc experimental i després compondre la música per a un musical".

A CONTRACORRENT

Anar a contracorrent li agrada, ho té assumit. Moltes vegades s'ha sentit desubicada. Peya no és la típica noia en res. "Sóc una noia però sóc molt masculina, no entro en els cànons normals de la societat", afirma. En un món que necessita classificar-ho i etiquetar-ho tot, Peya planteja no pocs equívocs. Explica una anècdota per exemplificar-ho: "Al vestidor del gimnàs cada dia he de justificar que sóc una noia". Les iaies solen confondre-la amb un noi perquè porta els cabells curts, és prima i no té un pit prominent. "Abans em tallava, però l'altre dia li vaig ensenyar una teta a una per demostrar-li que era una noia. Ja n'estic farta". I consti que no ho diu enfadada sinó amb humor. 

La vida no ha sigut fàcil per a ella. Des de petita moltes idees se li acumulaven al cervell. Aprendre a tocar el piano amb el mètode Suzuki li va permetre focalitzar la seva atenció en una cosa i deixar volar la seva creativitat al marge d'estudis convencionals que mai van resultar atractius per a ella. Als 15 va entrar a l'Esmuc i es va llicenciar en tècnica clàssica. Quan va acabar va canviar de món i es va posar a estudiar jazz al Taller de Músics. Però ni un ni l'altre el va convèncer. Des d'aleshores ha marcat el seu propi camí.

SENSE PARTITURES

Notícies relacionades

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

'La ciudad oculta': viatge al·lucinat a les entranyes del subsol

Fa anys que no utilitza partitures, ho toca tot de memòria. "Ara que acabo de fer 30 anys em noto millor a nivell artístic i personal. Moltes vegades he intentat ser qui no era i no ha funcionat en absolut. M'he adonat que com més fidel a mi mateixa i més sincera, millor em va tot”, confessa.

"Ara no faig ni jazz ni clàssic però tot el que he estudiat m'ha servit. Em surten moltes coses que he interioritzat quan menys m'ho espero", admet Peya. No renega del seu passat, l'assumeix. "A mi el que m'ha funcionat és ser jo mateixa. L'art és una suma de feina, talent, sort però també, i molt, de personalitat”. D'això no n'hi falta.