Les històries tatuades de Macaco

Si es busca ‘macaco’ a Google, apareix un home, tipus Tarzan urbanita, envoltat de mones fent monades. Dani Macaco. 42 anys. És un cantant que, ironies dels sobrenoms, no s’acostuma a embrancar. La seva mare li va començar a dir Mico, després va ser Mono Loco, i fa gairebé 20 anys que es va quedar amb Macaco. I encara li queda alguna cosa de mico. “Ssssí –respon ell–. L’actitud inquieta”. 

En-can-ta-dor a primera vista. És molt tímid, s’excusa, encara que parla mirant als ulls. “Icona de l’ecologisme neohippy”, el van batejar quan el medi ambient preocupava més que l’economia. “Neo, hippy, hoppy… –riu–. A mi les etiquetes sempre m’han fet…”. Macaco es recargola a la cadira. “Tant me fa”, acaba la frase amb un somriure resignat. Fa la impressió que no li és igual. “Quan ets popular, la teva imatge ja no et pertany i cadascú projecta sobre tu el que li dóna la gana”.

Tres adjectius van enganxats amb Loctite al seu nom en qualsevol article: “Mestís”, “eclèctic”, “social”. Ell mou el cap d’una banda a l’altra. “Jo sóc un cançoner”, s’autoresumeix. “Prou de tanta etiqueta. Tendim a posar les coses en una prestatgeria, en un sol color i amb un sol llum”, afegeix. “Tots som moltes coses”, repeteix al llarg de l’entrevista com una tornada vital.

Un homeòpata en potència

Si no es guanyés la vida com a músic, podria fer-ho perfectament com a homeòpata. Xerrar més de 10 minuts amb ell suposa descobrir almenys quatre remeis saludables per un euro: banys de sal, set ametlles al dia, llavors de lli, aigua amb llimona. “Cada matí prenc aigua calenta amb llimona des de fa un any –diu–. És un anticancerigen superfort. Ajuda a regular el pH del cos. El càncer, s’ha demostrat –afegeix d’una tirada–, apareix a partir de l’acidesa del cos. I la llimona, que és un aliment àcid, fa just el contrari, ajuda a regular això”. L’interès pel tema té justificació personal. “He vist en familiars que un excés de químics pot produir més malaltia”, apunta sense donar-ne més detalls. Macaco és tan viquipèdia en el terreny de la salut com reservat en el personal. 

El seu currículum inclou vuit discos, un llibre, bandes sonores (de pel·lícules i fins i tot videojocs FIFA) i, en els seus temps d’EGB, també doblatge: va posar la veu a Mickey, el líder dels Gonnies, als 80. La precocitat dobladora té explicació familiar: la seva mare, Teresa María, és la Julie Andrews espanyola. Va doblar les cançons de Mary Poppins i Somriures i llàgrimes. En el nou disc del seu fill, recita el moviment d’obertura.

¿Tasques pendents? “M’agrada molt escriure sense melodia –respon el músic de Barcelona–. I hi ha coses obertes, petits contes; a vegades, petits poemes que no saps si aniran cap a una cançó o què”. 

Si algú diu “moving”, el més probable és que al cap ressoni sense voler “all the people moving” amb eco reggae-rumber. Les cançons de Macaco tenen aquest efecte. S’adhereixen al cervell amb ventoses com els peluixos al vidre del darrere del cotxe. Flooop. I d’allà no es mouen. 

"Sóc aprenent de vida"

En el seu vuitè disc –ell no porta el compte–, el músic exerceix de cronista. Canta sobre l’exili, el medi ambient, la soledat, buscar la connexió humana en un món hiperconnectat. Hi ha amor, desamor, crisi, cassolades, transgènics.  

¿Que si ell viu segons els preceptes de les seves pròpies cançons? “Si em vols capgirar, ho pots fer molt ràpidament, perquè tots vivim en aquest món”, respon. “Jo no sóc cap abanderat de res –afegeix–. Sóc aprenent de vida”.

El nou disc (ha sortit a la venda aquesta setmana) es diu Historias tattooadas. “Explica cançons que deixen marca sota la pell o que jo he escrit sobre aquestes marques”, explica. A continuació, Macaco destapa algunes d’aquestes marques. Les seves pròpies històries tatuades, amb tinta i sense.

Cinc tatuatges

Tots els tatuatges [se’ls compta, en té cinc] se’ls ha fet en “moments bons” de la seva vida, diu. “Perquè em recorden sempre aquesta sensació. Com les olors”. Remata la justificació amb una frase de Flea, dels Red Hot Chili Peppers: “Un tatuatge sense un cos sa és com una melodia bona amb una mala lletra”.

Home mico

És el que signifiquen les paraules en àrab que porta escrites a l’avantbraç esquerre. “Me les va dibuixar en un paper fa moltíssims anys, uns 15, un amic meu marroquí, Hakim –recorda–. Vaig trigar 10 anys a fer-me’l”. Se’l va tatuar al tornar dels campaments sahrauís. “Allò sí que va ser una marca important: estar als campaments de refugiats –assenyala–. Em sembla gent molt noble, una societat matriarcal, que crec que és el que hi hauria d’haver aquí. Que a les dones els donin el poder, que els homes ja hi han sigut massa”. 

Home mico. És la marca de fàbrica de Macaco. “És una mica tornar a l’origen en tot, ¿oi? –apunta–. Tornar una mica a l’essència, en el meu cas, és tornar al mico. Significa recordar les coses bàsiques, les petites coses senzilles que et donen vida”. Per exemple: “Estar amb els teus, tenir una bona conversa. M’encanten les reu-

nions amb amics, ha-ha-ha, hi-hi-hi, i fer un soparet a casa, és igual el que cuinis”. Macaco és fan de la gent que sap fer riure. “Cada dia intento treballar per veure el got mig ple”, diu. El luxe, segons ell, és tenir temps. “Tenir temps per fer coses o per no fer res”.

Un laberint

Aquest no l’ensenya. Se’l reserva. El porta a l’espatlla esquerra. És un tatuatge antic. Un laberint que va dibuixar ell mateix, com la resta dels seus tatuatges. “M’agrada dibuixar-me’ls jo o donar-li al tatuador la base que vull”, explica. I fa 20 anys, va dibuixar un laberint: “Un moment de la meva vida molt bonic, però en què no sabia cap on anava”. Doncs ha fet moltes voltes per arribar fins aquí. “Sí, sí, sí”, riu. 

¿El més surrealista que li ha passat entre tantes voltes? “Fa molts anys, a Sicília”, després d’actuar, ens situa. “Estàvem en un hotel-hostal superdecadent, tots els músics tocant al jardí, i va venir un de l’hotel a avisar-nos –comença a riure–. Ens va avisar diverses vegades i vam seguir fent soroll. Quan vaig pujar a l’habitació, em vaig trobar la tovallola ficada dins la tassa del vàter. ‘Que estrany’, vaig pensar. I l’hi vaig dir a un trompetista sicilià. ‘Això, en el llenguatge de la màfia –em va explicar–, vol dir que moriràs ofegat’ [riu molt]. I em vaig passar tota la nit sense dormir, mirant cap a la porta”.

Puerto Presente

Macaco també va escriure ell mateix les lletres del tatuatge, “així, com de mariner, antigues”. Puerto presente és el títol del seu cinquè disc, amb el qual va guanyar un Ondas. “Hi va haver algú que m’ho va criticar. Que va dir: ‘Que egocèntric. Et poses el títol del disc’ –riu–. ¿Què vols que m’hi posi? ¿El títol del disc de Metallica?”.

Però el tatuatge, afegeix Macaco, no és pel disc. “És perquè m’agradaven molt les paraules. Un port és un lloc on vas i on arribes. I la unió de Puerto Presente és el lloc on vull estar. És una mica l’aquí i ara. Viure el present. Sona tòpic, típic, però m’encanta”.

¿I què li treu el son a Macaco? “Uf, a mi em treu el son quan algú dels meus està malament. Com a la majoria”.

Una àncora

La porta al pit, dibuixada a la butxaca de la samarreta. Com si la portés tatuada. Macaco és home d’aigua. “Molt”. Fins i tot la seva nòvia (l’actriu Kira Miró) és Peixos. “Sí, tinc molts Peixos al voltant”. Li agrada molt el mar i té aura de mariner, encara que es mareja als vaixells. “M’agrada més estar dins de l’aigua”. Fins i tot estar amb l’aigua al coll. “Sí, ja són molts anys –riu–. I estic com un peix a l’aigua”.

Home de mar i també de muntanya. “A mi quan estic a prop de la naturalesa, em canvia la mirada”.

Cicatrius

“Tinc això”. Gira el braç esquerre i ense­nya un parell de cicatrius visibles a un metre. “Jugant a futbol”, afegeix. Tenia 13, 14 anys. “Crec que era el més dolent de la classe. Em posaven de porter i em feien fora”, riu. “Jugant a futbol, se’m va girar el braç. Se’m va partir i em va quedar així [fa una postura imposible]. ‘Mama, mira què m’ha pas­sat’. I em van haver de treure tot l’os aquest d’aquí. ¿Saps aquell amb què et dónes els cops? I vaig anar a un hospital on hi devia haver retallades [riu] i em van fer aquest nyap. Em va costar molt recuperar la mobilitat”.

També s’ha clavat –sol dir– “hòsties fortes amb les drogues”. “Les vaig provar –recorda–. I les avorreixo des de fa mi­lions d’anys. Per desgràcia, no són legals”. S’explica: “Primer: perquè el que està prohibit és el que més atrau. I segon: al no ser legal, tu no saps què t’estàs prenent”. Es justifica citant José Mujica, l’expresident de l’Uruguai. “Un periodista li va comentar: ‘Com que la marihuana és legal, ens dóna molta més llibertat’. ‘No t’equivoquis’, va respondre Mujica, ‘si estàs enganxat a la marihuana, tens menys llibertat. El que no vull és que estigui en mans de les màfies. No vull crear aquest morbo’. I ha funcionat”.

Macaco ara és addicte a les gorres i a la farigola. “M’agraden les herbes i les infu-

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

sions i les llavors. Perquè realment curen”, diu. També està enganxat a la música, més enllà de la professió. “Necessito escoltar alguna cosa cada dia i escriure cada dia quatre ratlles en un paper o treure una melodia”.

Les sabates

Se li han de mirar els peus per intuir una marca sense tinta. Es ficaven amb ell a l’escola perquè portava sabates ortopèdiques. Va néixer amb els peus deformats. “Encara porto plantilles. Sí, sí. Sóc un monkey amb els peus plans”, somriu. ¿Que si li queda trauma? No, ara no va amb peus de plom. “Nooo, fico la pota moltíssimes vegades i m’agrada arriscar-me”, respon. “Si s’hi fixa, sempre em poso els pantalons a les botes. M’agrada que es vegin les sabates [riu], perquè abans no m’agradaven. Ara acabo de relacionar-ho”. Aquesta és la seva venjança. [Segueix rient]. “La venjança de l’home mico”.