Les arrels de Dom La Nena

La seva cara de nena fa que sembli encara més jove. Té 25 anys i un currículum molt sorprenent. Amb 18 va participar com a violoncel·lista en l'últim disc i en la gira internacional de Jane Birkin (La tête de maman). «Una experiència molt forta, sí. Jane Birkin és la persona més sensible que conec. Va ser esgotador, viatjant sense parar. Ella estava cansadíssima, però era sortir a l'escenari i treure una energia increïble», recorda Dom La Nena, la multiinstrumentista i cantant brasilera que aquesta nit presentarà al Foyer del Liceu el seu disc de debut, Ela, convidada pel festival Músiques Sensibles.

Entre les col·laboracions anteriors al seu projecte personal també destaquen altres actrius de renom com Jeanne Moreau, amb qui es va embarcar en un espectacle de poesia i música. I també la van reclutar des de Camile fins a Etienne Daho i Piers Faccini, i aquest últim va ser qui va acabar d'animar-la a compondre i la va ajudar amb la producció del seu compacte. El concert d'aquesta nit suposa el debut a Barcelona de Dominique Pinto (el seu nom real). I el comiat de la gira d'Ela. Al març té previst publicar un segon desembarcament que ja té títol, Soyo. «Així, sense doblar la i grega; una sola paraula», aclareix.

Abans de Birkin, Dom La Nena tenia una formació purament clàssica. La seva precoç obsessió pel violoncel (als 10 anys ho va tenir clar) la va portar a deixar el seu Porto Alegre natal i establir-se a Buenos Aires per ser alumna del seu ídol, Christine Walevska. «Vaig buscar el seu número a la guia telefònica de Nova York, li vaig trucar i quan em va explicar que se n'anava a l'Argentina, no ho vaig dubtar».

 

L'artista relata que quan va començar a escriure cançons va decidir rebre també classes de cant. «Però a manera de suport, perquè a la vegada toco el violoncel i faig percussió i loops amb els peus. Tot un treball de coordinació, per la qual cosa més que tècniques de cant el que volia era sentir-me bé amb la meva veu».

 

Dom La Nena es va establir després a França, on seguia trobant a faltar la seva família, «en plena crisi d'identitat», admet. «Em sentia brasilera, francesa, argentina... Però, en realitat, ¿què carai era?», riu. «Fins que vaig acceptar que no tinc una arrel. O que jo mateixa sóc la meva pròpia arrel».

 

El cas és que tota aquella «època dolorosa» la va traslladar a les seves lletres. «Moltes parlen precisament de la recerca d'identitat cultural. I de la infància, l'únic moment de la meva vida que vaig passar al Brasil. Curiosament, el disc de Jane Birkin també parlava de la nostàlgia de la infància. No sé si deu ser una coincidència».

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

 

Ela conté 13 peces en què també hi ha ritmes festius com la batucada i la samba (en títols explícits com Batuque i Sambinha). I inclou un duet amb el cantant Thiago Pethit a la peça Buenos Aires, interpretada en espanyol. «Ara escric més en castellà que en portuguès. I en el nou àlbum quasi la meitat serà en aquest idioma. M'encanta l'accent argentí [el té marcadíssim]. Amb el francès no em sento tan a gust. Però en castellà m'és més fàcil conciliar la poesia amb la seva musicalitat i els seus sons».