Manolo García 'rockanroleja'

García desafia García. En els seus discos. En la seva vida. «Em llevo i em poso petites trampes. Si el pla és fer una cosa, en el meu interior dic, doncs no, faré una altra cosa. I el dia és millor», confessa. Amb una cadència de tres anys, Manolo García viatja amb les seves noves cançons allà on el cos li demana. Volia rockanrolejar. I se'n va anar al The Clubhouse Studio de Rhinebeck (estat de Nova York) per, una altra vegada, tancar-se amb músics que no coneixia. En aquesta ocasió, amb grans que han gravat amb David Bowie, Bruce Springsteen, John Lennon (el bateria Zachary Alford, el teclista Mike Garson, els guitarristes Earl Slick i Gerry Leonard...). El resultat és el generós disc Todo es ahora que publicarà dimarts que ve i amb el qual evoca «el carpe diem de viure el moment».

El llançament inclou dos compactes, un amb 14 peces noves i un altre amb les maquetes originals (amb el mateix cantant tocant la guitarra, bateria, teclats...) «Quan tries uns músics concrets saps quin pols tindrà el treball. I sí, volia un disc de rock, cosa que quan vaig anar a Creta buscant una sonoritat mediterrània, hauria sigut impossible», riu referint-se a l'àlbum Saldremos a la lluvia, el menys elèctric i més serè de la seva discografia.

Als EUA el cantant es va trobar amb «músics molt bregats» que tot i així ho van tenir difícil quan els va posar les pistes que havia gravat a Espanya amb la inspirada guitarra de Juan Manuel Cañizares, amb qui ja va treballar en la primera etapa d'El Último de la Fila. «El volia un altre cop amb mi. Generalment als meus concerts hi ha una pinzellada de guitarra espanyola. M'agrada. Té aquell punt càlid, molt d'aquí. Feia uns 7 o 8 anys que no parlava amb ell. Però el vaig temptar per participar en un parell de temes -relata-. El cas és que quan els americans ho van sentir em van preguntar, ¿però això què és? Al principi s'hi van resistir una mica, però no només va funcionar sinó que va ser molt divertit. Al veure el resultat, ¡com m'abraçaven!».

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

«Tuve que vivir sin mí»

Com a primer senzill de l'àlbum, ha elegit una peça de guitarres vigoroses i lletres transcendents. Es mejor sentir té estrofes del tipus «no creo que el destino esté escrito y por firmar». I aquesta altra de més dolorosa: «Tuve que vivir sin mí». «Quan estàs embogit, d'alguna manera estàs fora de tu, lluitant amb tu mateix, cosa que no m'agrada, perquè sempre tinc les de perdre. Sempre hi ha una part de tu que perd: el cap o el cor. És la dicotomia dels temps grisos».L'artista subratlla que és «tot pudor» a l'hora de fer cançons autobiogràfiques. «Em moc en el terreny de la ficció-real. Si escric alguna cosa que em podria haver passat a mi o al meu entorn, ho descarto. Encara que evidentment hi ha parts en què desgrano el que anomeno la meva petita filosofia de butxaca».Manolo García assaja primer i després grava a l'estudi d'EL PERIÓDICO aquesta cançó single. I després insisteix a interpretar-ne una altra: Campanas de libertad. Un títol que «ja té una càrrega, un missatge en si mateix, com va passar amb Insurrección. Lletra que vaig escriure fa més de 25 anys», recorda. «Sempre vaig intuir que als polítics no els pots donar el teu vot i deixar que facin el que els doni la gana. No parlo d'insurreccions armades. Sóc ultrapacífic. Però quan hi ha coses que no són correctes, cal queixar-se. No em va agradar quan Artur Mas li va dir a Jordi Évole que no desapareixerien els peatges. Amb aquell to prepotent. Superb. Em fan mal les seves promeses. D'això en parlo en aquestes cançons. Del poder de la ciutadania».